A Ordino - Arcalís sempre hi hem anat a esquiar o a fer els cims del voltant, però mai hi havíem anat a escalar.
La Balma d'Arcalís, malgrat és una paret de petites dimensions, pujar per l'Esperó Doppelmayr no et deixa indiferent, són tres llargs ben aconseguits i amb un equipament adequat.
Sempre diuen que després de la turmenta sempre surt el sol. Avui no ha estat una excepció, malgrat ha plogut fins a l'una de la matinada, quan ens hem llevat el dia estava ben seré, només algunes boires que volien saltar de la vessant francesa. Això si, el dia es presentava fresc, a les 9 del matí estàvem a 6 graus, i amb un ventet del nord, que encara és feia nota més.
Des del nostre hotelet (La furgo) en un tres i no res ens trobem baixant a peu de via, això si amb molt de compte perquè està tot ben xop i patina que dona gust.
Quan som a la paret, el vent ja no bufa, doncs estem a la vessant contraria i això fa que estem ben arrecerats. Els primers metres ja podem veure com anirà la via, passos verticals i amb molt bona roca.
Els passos estan ben assegurats amb parabolts, tot i que hi ha distancia entre un i l'altre.
Sortint del tram dret de la primera tirada.
Des de la reunió estant, ja podem veure un pitó i un parabolt en una placa que hi ha a sobre.
La roca fa de bon acaronar, les presses són bones i et permeten pujar per terreny força vertical.
Entrant a la segona reunió.
La via va a cercar un diedre a l'esquerra. Des de la reunió no he sabut veure les assegurances, però un cop hi ets les vas trobant.
Anant a cercar el pas més bonic de la tercera tirada.
Una reunió sobre mateix de les pistes d'Ordino - Arcalís.
Arribant al cim.
Al fons podem veure la Pala Serrera.
El Pic de Tristaina i els seus llacs.
I des d'aquí també podem veure el nostre hotelet.
Unes eugues que es veuen super ben cuidades.
Aproximació: des de l'estació d'Ordino Arcalís seguirem la carretera. (està oberta des de les 17,30 a les 8,30 del matí per pujar, per baixar no hi ha problema). Després es converteix en una pista que va guanyant alçada fins un pàrquing on és veu una especie de túnel. Nosaltres hem dormit aquí.
Des d'on hem deixat el cotxe, hem anat pujant per una pista fins el coll, després una curta baixada fins el peu de via. Total uns 20 minuts.
La Via: un itinerari ben trobat, sempre va cercant la part més vertical i més disfrutona, amb un equipament correcte.
1ª Tirada: 20 metres, V, IV+. 3 parabolts. Sortim per la dreta i progressem per una placa molt vertical però amb molt bona pressa. Quan la tirada per verticalitat ja veurem la reunió.
2ª Tirada: 30 metres, V, IV+, 1 pitó i 3 parabolts. Sortim amb un pas atlètic per superat un bloc i entra en un diedre, trobarem un pitó i tot seguit un parabolt, aquí hem d'anat a l'esquerra a l'altra costat de la placa. Després seguirem vertical per terreny més fàcil fins a la reunió.
3ª Tirada: 45 metres, IV, V, IV. 2 pitons i un parabolt. Des de la reunió anem a l'esquerra pujant en diagonal, ràpidament trobem el primer pitó i ja podem veure el següent parabolt. Superem un pas vertical, però molt bonic, que ens portarà a unes plaques que ens deixaran al cim.
Descens: per l'esquerra, passant l'antena i quan estem arribant a la pista trobarem unes escaletes que ens ajudaran a baixar.
Material: 8 cintes exprés i un jocs d'aliens.
1 ª Ascensió: Octubre de 1984 per Xavier Aràs i Joan Prat.
Us deixem la nostra ressenya.
Apa a escalar que el mon s'acaba.
