Excursions per Pics d'Europa, Ruta del Cares i Pico Susarón 1.878 m. 28 i 29/10/2019

Les primeres neus a Pics d'Europa.

Aprofitant l'hospitalitat del Ramon i la María, hem anat a passar un cap de setmana a Pics d'Europa. Ha estat un cap de setmana extraordinari. Anar per aquestes valls amb aquests amics ens ha permès conèixer amb detall uns racons sensacionals. Hem fet un parell de excursions però també hem gaudit d'unes vesprades llargues, ens ho hem passat d'allò més bé. 

El dissabte volíem fer una excursió a un dels cims més característics, però les darreres nevades obligava a portar un equipament que nosaltres no portàvem. Això ha estat una gran sort, doncs si bé no hem fet el cim, hem pogut gaudir de la tardor d'aquestes valls que estan en un moment fantàstic.

Entrar a Picos d'Europa venint de León és impressionant, hi ha moments que et sembla que estàs a Suïssa, d'altres que estas a les Dolomites. En Ramon i la María ens van omplint les vistes amb les seves experiències i coneixements. No hi ha racó o cim que no coneguin.

Caminant per la Senda del Cares. 

Malgrat que hem sortit amb una temperatura d'1º, pels mig de la vall ara bufa un aire calent que et fa sentir a l'estiu. L'inversió tèrmica al revés. 

Tot i està al mes d'octubre baixa una bona quantitat d'aigua. 

Aquests dies hem estat a un poblet que es diu Redipollos, al costat mateix de Puebla de Lillo. Des de la casa d'en Ramon i la María, podem veure un cim que quan veníem des de León ja ens va cridar l'atenció. Té una forma que et demanar pujar-hi, fins i tot hi ha una cresta i alguna via d'escalada.

Vista des de Redipollos. 

Per fer l'ascensió, hem anat a la Puebla de Lillo i hem entrat al poble per trobar una pista que ens portarà fins al peu d'un camí que puja per la vessant nord fins un coll i després ja sempre per la vessant oest fins el cim. 

Anant a cercar el camí que ens portarà al coll. 

Arribant al coll. La María ens fa de guia i ens fa pujar pels llocs més drets. 

Malgrat que encara li falten uns dies per tenir el millor color i que el dia està un xic nuvolat podem gaudir d'unes bones vistes amb uns colors meravellosos. 

La Pobla de Lillo, la pista que hem seguit i on hem deixat el cotxe. 

Pocs metres més i Cim. 

Espectacular!!

Foto Cim.

La sirenita sobre l'Embalse de Porma. 

Han estat dos dies intensos i de bons records, només podem donar les gràcies als nostres amics, que ens han donat a conèixer una part molt bonica de Picos. Hi tornarem!!

Naranjo 2.519 metres - Via Directa hermanos Martínez - 5-7-2011

El Naranjo, el Picu com l'anomenen la gent d'Asturies, és una immensa agulla coneguda per la majoria dels escaladors, sobre les escalades d'aquesta muntanya s'han escrit milers i milers de pagines, per desgracia, no sempre el motiu ha estat una gran ascensió, diversos accidents també l'han ajudat a la seva notorietat.
Aprofitant uns dies de vacances, pocs, però suficients per anar a fer aquesta escalada, ens hem situat a Sotres per pujar per la pista que, fa molts anys, es va construir amb l'idea de pujar fins al Collado Pandébano i després baixar fins a Bulnes, però l'oposició va ser tan forta que tot va quedar a no res, i ara hi tenim un telefèric que puja cada dia un munt de turistes fins el poblet de Bulnes. Bé, nosaltres seguim pujant pel camí que passa per la Majada de Tenerosa capa el refugi J.D.Ubeda.
Les bordes ben conservades de Tenerosa i el refugi del mateix nom, ens fan parar una mica per gaudir del paisatge.
La posta de sol, ens deixa boca badats. La paret Oest canvia totalment el seu color i, malgrat la fresca que fa, ens quedem una estona per veure com l'ombra va guanyant un dia més al sol.

Al voltant del Refugi (1953 metres), també hi deixen acampar al cap vespre, ja que és un Parc Nacional.

Després d'esmorzar comencen les carreres pujant per La Canal de la Celada per anar a la cara sud. Nosaltres també volem pujar per aquesta cara i també estem atents a la gent que va pujant intentant que ens passin els menys possibles. Quan arribes al peu de la Cara Est, ja pots veure on comença la Directa hermanos Martínez, doncs hi ha un grup de militars i dues cordades amb guia que ja ho estan acaparant tot, que hi farem, sembla que fins a la tarda el temps serà bo i encara és molt d'hora.

Això d'estar encordat a peu de via i no poder començar a escalar no ho porto massa bé, però ja ens queda menys, per sort no som els darrers, encara hi ha un munt de cordades que aniran al darrera nostra.

El primer llarg és el més difícil de la via, IV+ per uns, i V per altres, hi ha un tac de fusta nou que assegura el pas més complicat, dona goig veure un bon tac i tan ben posat. Després cal tenir cura, ja que la roca comença a patinar per el munt de cordades que hi han pujat des del 13-8-1944. Sembla estrany, però en la majoria d'agulles la normal ha estat el itinerari que ha portat la primera cordada el cim, en aquest cas, la primera ascensió es va dur a terme 40 anys abans i per la cara nord, 5-8-1904 per la cordada Pedro Pidal i Gregorio Pérez (El Cainejo).
La Ita arribant a la primera reunió, fa una mica de vent fred, sembla que anuncia un canvi de temps.
La cordada que va darrera nostra és d'uns companys de Castelló que vàrem conèixer pel camí de pujada al refugi, ens ho hem passat força bé compartint zones d'escalada de les terres valencianes.

El segon llar és el més bonic, vertical, bona roca, voldries que tota l'escalada fos com aquest llarg.

El tercer llarg puja per un diedre fins just sobre d'un esperó, manté la dificultat de IV, i també és molt "disfruton".

Després venen les dues tirades dels "canalizos", que et preguntes com s'han pogut formar. Si veieu alguna fotografia de la cara sud amb neu ho entendreu. Durant el hivern tot el amfiteatre s'ompla de neu i quan es va desfent va baixant per aquest canalons deixant aquesta obra d'art per gaudir-ne els escaladors. També, quan plou diuen que baixa l'aigua com una riada per aquesta cara.

El cinquè llarg és el més fàcil de l'escalada, el principal perill i la caiguda de pedres de les cordades que van el davant.

Després, ja deixem les cordes i seguim grimpant fins el cim del Naranjo, és una grimpada fàcil, però que cal tenir cura.

El cim, bonic, impressionant, amb molt bona vista, il·lusionats i contents ens fem aquesta fotografia per canviar la del blog.

I després, desgrimpada i 3 ràpels pel mateix costat de la normal. Per cert molt ben instal·lats.

Quan al cel hi ha bassetes a la terra s'hi fan pastetes, sembla que el temps vol canviar, i així serà, doncs al cap d'una hora estàvem envoltats de la boira i no sabíem com havia vingut.

Podeu trobar unes bones ressenyes del Naranjo al Desnivel 132. També, hi ha dues guies. No tindreu problemes per trobar documentació. Val la pena pujar-hi per alguns dies i així fer 3 o 4 vies.