La Mola de Sant Honorat - Agulla dels Tres Ponts - Aresta idíl-lica - 2-10-2010

La Mola de Sant Honorat, ha estat sempre un massís molt desconegut, ja que malgrat és una gran mola, la visió que li dona des de Oliana, fa que sembli enganxada a la Serralada del Coscollet. Aquest fet a la vegada fa que puguem gaudir d'unes excursions i unes escalades plenes de solitud, només trencada per els cants dels ocells. A voltes, penses que, estàs a un lloc molt llunyà, on l'home encara no ho ha pogut malmetre. Només per sentir el plaer de la contemplació d'aquest lloc ja val la pena.
Corria el novembre de 1973, quan el nostre company Josep Monistrol ens va portar a escalar per primer cop en aquest massís, vàrem anar a l'Agulla del Corb, a la via Anglada-Muñoz on vàrem poder gaudir de la segona ascensió en aquesta agulla. D'aquella visita ens va quedar les ganes de pujar a d'alt de la Mola de Sant Honorat i veure si podíem fer alguna d'aquelles agulles que encara restàvem verges en aquella època.
La segona visita va ser un parell d'anys més tard, vàrem intentar una de les agulles baixant des de dalt de la Mola. Ens vàrem situar al coll i després vàrem anar pujant amb artificial a base d'anar falcant pitons, tacs de fusta, fins que vàrem esgotar tot el material i vàrem tenir que baixar. Mai més i vàrem tornar, i allà es va quedar la nostra possible primera.Des del Coll de Mu, ja podem veure la basant sud de la Mola de Sant Honorat, així com també l'Agulla del Corb i el Barranc de Rumbau que al final del mateix es veu l'Hostal de Can Boix.

Avui, hem escollit l'Agulla dels Tres Ponts, concretament l'Aresta Idíl·lica, quan arribem al peu, ja ens adonem que hem escollit bé. L'aresta és presenta molt bonica, com sabem que ha estat reequipada anem una mica més tranquils, ja que la roca en aquesta vesant no és de lo més bona, però nosaltres que vàrem començar a escalar a La Mola de Sant Llorenç, ja hi estem acostumats aquest tipus de roca.

Un cop feta la primera tirada que té un pas una mica complicat només començà, ja anem seguint les altres dues tirades molt més fàcils, però on les assegurances estan una xic més separades , fet que ens obliga anar més cura per la qualitat de la roca.

L'Ita, ja està al peu de la segona part, ara comença la part més difícil, però a la vegada més atraient.

La quarta tirada, està molt ben aconseguida, una placa molt fina per agafar un diedre, després uns passos més verticals, però amb més bona roca, fins a fer uns passos d'artificial i una sortida espectacular a l'esquerra per tornar a la dreta fins a la reunió. Aquí podem veure l'Ita sortint de l'artificial, que s'ha fet amb Ao, ja que ens hem deixat els estreps a casa. Jo he tingut que anar fent amb una baga de mig metre, però el bon equipament ho permet.

Un cop superats els dos passos més drets amb artificial i a zero, puc parar-me a fer aquesta fotografia pel mig de les cames, on podem veure a l'Ita a la quarta reunió. Aquesta tirada, té el seu envien, està ben equipada fins que es surt del tram difícil, després ens haurem d'ajudar amb un marlet i un alien vermell.

Des de la cinquena reunió, podem veure tota l'aresta, i els barrancs que l'envolten. Estem contents, perquè ja ens queda molt poc per arribar el cim.

Quan arribo al cim, no puc deixar de pensar amb el nostre company en Jepep, que ens va ensenyar estimar l'escalada i encara més les agulles. Avui hem fet una d'aquelles agulles que li haurien agradat tant de fer per l'entorn que ens envolta i la traquilitat que es respira. Ben segur que d'on està avui ens ha seguit i ha pogut veure com uns grans amics encara el recorden.

El primer ràpel és curt d'uns 25 metres fins a situar-nos sobre d'una gran arcada que forma els tres ponts.

Un ràpel de més de 45 metres volats, on tenim la sensació que estem baixant per la volta d'una gran catedral amb tres grans finestres. Quan arribem a baix, ens donem compte que estem en un lloc preciós, les llums que entren per aquests grans finestrals ens donen una tonalitat en aquest lloc idíl·lic que, ben segur recordarem sempre més. Només per fer aquest ràpel i arribar aquest lloc ja val la pena fer aquesta ascensió.

L'Ita, que ja li ha perdut la por als ràpels volats, va baixant poc a poc sense dir res, mirant als costats mentrestant va donant voltes.

Després ja només queda baixar una llarga canal amb algun ràpel emprenyador més.

Tornem a casa contents d'haver gaudit d'aquesta experiència junts, ha valgut la pena. La recomanem sense cap mena de dubte.

La ressenya i una explicació molt ben feta la trobareu al bloc de l'escalatroncs:
http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/agulla3ponts.jpg

Apa a escalar que el mon s'acaba!!!!!

Coll de Nargó - Paret del Grau- Via Cainejo - 26-09-2010

El poble de Coll de Nargó, ja val una visita; els seus carres estrets, les cases arreglades, i la seva església romànica que és única en el mon. Però també és el vèrtex per anar a escalar a diferents llocs del voltant. Nosaltres avui, hem anat a la Paret del Grau a la via del Cainejo, ja que té alguns passos que recorden la roca del Naranjo.

El dia es presentava molt bo, amb un vent del nord una mica fred i sort que ens hem posat a escalar a la cara sud. Aquesta via té només dos llargs, d'una excel·lent roca, bon equipament i ràpida de fer. Val la pena com a complement d'una jornada, o per rematar un dia d'escalada esportiva.

La seva dificultat és de Vb pel primer llarg i de Va pel segon llarg. És pot baixar amb una sola corda de 60 metres sense problemes.

Nosaltres ja l'havíem fet fa un temps, però ens ha agradat força repetir-la.

Trobareu les ressenyes d'aquesta zona al Restaurant Tahussà del poble, on ben segur que podreu fer un bon esmorzar abans d'anar a fer una escaladeta. No us passeu que després no us aixecareu. Apa a escalar que el mon s'acaba!!!

Roca Nadiera Cara Sud Via "Gran Manitú" 25-09-2010

El nostre company Ivan, fa temps que ens va dir que la Via Gran Manitú de Roca Nadiera era força bonica i valia la pena anar-hi. Hem deixat passar aquest mesos més calorosos, ja que és cara sur i la calor apreta.
Aquest cap de setmana hem anat a fer-la, i ja des de baix és veu clarament que va a buscar una gran placa al mig de la paret. Els dos primers llargs, van per una especie de canal, una mica herbosa, però que té alguns passos prou atractius, els passos més complicats estan equipats, però que es poden reforçar amb ponts de roca i alguna sabina.

El tercer llarg, cal iniciar-lo amb un llarg flanqueig a l'esquerra fins el primer parabol, aquí cal tenir cura al passar les cordes, ja que és un llarg de 60 metres i el rosament està assegurat, després cal seguir a cercar un diedre una mica més dret i molt bonic, realment es puja més per la placa de la dreta que pel diedre. Quan baixa la dificultat i ja no queda corda, cal cercar la reunió. El quart llarg és de IIIº i és per situar-se a la gran placa. Els dos llargs de la placa són els més bonics, amb els parabols a una certa distancia, caldrà protegir algun pas amb algun pont de roca i algun alien. Val la pena fer la resta de la via per fer aquests dos llargs.

Un cop acabada la via, ens queda una mica de grimpadeta, fins a trobar un petit corriol que ens deixarà el coll, després caldrà seguir fins a l'inici de la canal de baixada.

Via amb una dificultat obligada de V+, on cal portar bagues per les sabines i pels ponts de roca, i amb als aliens; groc, vermell i verd, us podreu assegurar els passos més llargs.

Malgrat no és una via amb molt compromís, si que té un cert encant que mereix una visita.

La ressenya la trobareu a diversos blogs sense problema.

Montserrat - Elefantet - Via Chachi Piruli - 19-09-2010

Avui he tornat a Montserrat, com els darrers quatre anys, quan l'Ita fa la Travessa Matagalls Montserrat, jo aprofito per fer una escaladeta i així quan arriba la vaig esperar. Amb el Xavi hem escollit la Chachi Piruli de l'Elefantet, ell està en procés de recuperació de l'espatlla i vol veure com l'hi va la cosa. Està animat i amb ganes i això és lo més important. Ens hem trobat en el cremallera ja que des de fa un temps pugem sempre amb aquest mitja per no contaminar tant i la veritat és que funciona molt bé.
Malgrat que ahir va ploure molt i semblava que el temps no canviaria, la realitat ha estat un altre, fa un dia meravellós.


La Chachi Piruli, és una via amb una curta aproximació, només de 5 minuts, amb un tres i no rés ja estem al peu de la via. Podem escollir dues possibilitats, una variant per l'esquerra, una mica més obligada, i l'original, nosaltres avui ens hem decidit per aquesta segona. El primer llarg, cal puja una canaleta fins un arbre, sense massa dificultat. Només posarem una baga en una sabina.

El segon llarg va a cercar una placa molt bonica, dreta, amb bona roca i amb les assegurances a on han d'estar. Cal dir que la via ha estat restaurada, posant un parabol al costat de cada buril. En aquest segon llarg, hem de treballar bé els peus, ja que la pressa és menuda i la dificultat obligada és de V+/6ª. Podem veure en Xavi progressant com si ja estes plenament recuperat.

El tercer llarg, és curt, però amb un passet al sortir de la reunió que cal mirar-ho bé, V+. Fem la reunió en l'inici de la canal de la quarta tirada. Després cal seguir per una canal que ens permet guanyar alçada fins a trobar una placa que ens porta en una reunió a l'ombra, just a la dreta.

En la Cinquena tirada, recuperem la bona roca, la verticalitat, i la dificultat, però és un pler progressar per aquí, val la pena gaudir aquest llarg. 6ª, V+, IV.

En Xavi animat, decideix fer el darrer llarg, progressa amb compte, però amb molta seguretat, com sempre ha fet.

Quan arribem a dalt, ja ens ha fer una trucada la Ita que estan arribant al Monestir, baixem ràpidament per les escales a esperar-la. Ens ho hem passat molt bé.

Bé, companys a escalar que el mon s'acaba...

31ª Edició Matagalls Montserrat 18 i 19-09-2010

La Matagalls Montserrat és la gran travessa de Catalunya, per molts un nou repte, per altres repetir una bona experiència d'anys anteriors. Avui plou, tenim boira, però això no ha desanimat a ningú, tots estan preparats per començar. Segur que serà una gran travessa, El Club Excursionista de Gràcia sempre ho ha organitzat d'una forma impecable. Aquest any la Ita no porta l'entrament dels altres anys, però al trobar-se amb la Quima s'anima, ja ho veu d'una altra manera, només cal veure la cara que fan de satisfacció.

En Rafel s'ha apuntat amb moltes ganes, és la seva primera travessa Matagalls Montserrat, però també està molt animat. Segur que tots tres ho aconseguiran.

El temps ha canviat, el dia és molt bo, el cel està molt net i que també animà a seguir caminant. Ara només queda la forta pujada fins al Monestir.

La Quima i la Ita, ja hi són, aquesta és la quarta ocasió que la Ita repeteix la travessa, ha estat dura, però l'arribada ho fa olvidar tot, ara tot és alegria.

Ja han arribat, quina il·lusió poder-les veure tan contentes i satisfetes.

En Rafel, també ho ha aconseguit, ha estat dura, però cal tenir el cap clar i saber que arribaràs.

Ara només queda pensar que faran l'any vinent, segur que es tornaran animar i tornaran a posar-se a prova per aquest repte. Ànims companys que ho heu fet molt bé.

Sant LLorenç de Munt - La Falconera - Via: La que Faltava - 12-09-2010

Quan el maig del 1986, en varen dir que havien obert una via nova a La Falconera totalment en lliure, vaig quedar parat, semblava impossible, totes les vies que havíem fet fins aquella data, totes tenien alguns passos d'artificial, bé, totes no, la Via TIM era tota en lliure, però va per la xemeneia, i és evident que es podia fer en lliure. Realment el nom li fa justícia.
La que Faltava, ens ha omplert molts matins i algunes tardes que disposàvem de poc temps, és una via elegant, ben equipada, i amb unes bones vistes sobre el Montcau.
Avui, ha estat un d'aquells dies, que no disposes de massa temps i que vols tornar aviat a casa perquè tens altres temes a fer i un cop més hem anat a La Falconera.

Des de la carretera hem fet aquesta fotografia, on podreu veure una altra cordada que darrera nostre estava fent la via. Quan aneu un dia al Montcau, val la pena admirar-la durant una estona, té el seu encant.

El primer llarg, comença amb molt bona roca, i amb fissures, realment aquest primer tros no sembla Sant Llorenç, després d'arribar en un petit abret, ja veureu que la cosa canvia, just hi ha el pas més difícil de la via 6ª+. Després segueix vertical fins a la reunió. Aquesta és d'aquelles tirades que et deixa satisfet. En Rafel sortint del pas difícil.

El segon llarg surt amb uns passos de flanqueig a l'esquerra, per després pujar vertical i tornar a la dreta per fer la reunió, just a sobre de la primera. Tirada curiosa de Vº, que té algun pas curiós. En Rafel sortint de la 1ª reunió iniciant el flanqueig.

El tercer llarg és força mantingut, cal tenir cura amb la roca, ja que cal tibar fort en algun tram que la roca no és massa bona. Podeu veure el Manel tibant en aquest llarg.

El quart llarg, surt en flanqueig a l'esquerra per després seguir vertical fins una savina, d'aquí ja només ens quedarà una placa en diagonal fins un arbre on farem la 4ª reunió. Des d'aquesta reunió tenim l'opció de pujar el cim amb una grimpada fàcil.

Aprofiteu unes hores lliures, ja sigui al matí o la tarda, i gaudiu d'aquest itinerari tan ben trobat.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!

La Pastereta - Via Vilmambar 11-09-2010

Avui volíem anar al monestir, però ens hem trobat amb la sorpresa de que el cremallera no funcionava, estaven en vaga. Per altra banda, ja ens deien que l'aparcament de dalt estava ple. Hem de canviar de plans, fa calor i volem una via a l'ombra, optem per el Serrat de la Pastereta, ja hem fet la majoria de les vies, per tant en repetirem una, escollim la Via Vilmambar, ja que és una via que en tenim un bon record, bona roca, bon equipament, doncs a gaudir al màxim.


Una bonica vista de la via quan ja li tocava el sol. També podem veure una cordada com estava rapelant.

El primer llarg és el més difícil, 6ª, una mica estrany, cal treballar-lo bé, ja que té una dificultat força mantinguda.

La Ita progressant en comoditat el 3er llarg de V+ amb una roca inmillorable. Només per aquesta tirada ja val la pena fer la via.

Cal fer tres ràpels,per la mateixa via, de 25, 35, i 55 metres respectivament, quan baixem ja ens toca el sol i la calor ja es nota.

Des del camí de baixada, no podem evitar de fer aquesta fotografia de l'Agulla del Frare de Baix, que llueix molt amb aquest dia tan clar.

Via molt bonica, amb una dificultat màxima obligada de Vº, i només calen 11 cintes i baga de reunió. Si encara no l'heu fet, no us la perdeu.

Podeu trobar la ressenya a la Guia Montserrat Cara Sur.