Riglos - Mallo Frechin - La "nueva" José Antonio Sanz - 17-11-2010

Riglos sempre ha estat un dels llocs que més ens ha agradat escalar, per la verticalitat de les seves parets, les seves panxes, el seu conglomerat, el fet que sempre fas un cim, els seus voltors, la bellesa del seu poble, i per moltes raons més, que ben segur podríem escriure un bon article.

El Mallo Frechin sempre ha estat un mallo una mica desprestigiat pels escaladors, les vies que hi havien obertes, tenien molt mala fama per la seva roca, però des de fa un temps, és va obrir una via nova, que en part passa per sobre de l'anterior José Antonio Sanz, amb un equipament excel·lent i amb una roca és força bona. Segons diu el Desnivel, sembla que no està massa clar qui va fer aquesta restauració o aquesta nova via, però sembla que hi ha acord en posar-li "La nueva José Antonio Sanz". Aquest bon equipament ha fet que actualment sigui un dels mallos que es repeteix més cada setmana. Si voleu no fer cua, cal matinar una mica més que les altres cordades.

Si disposeu de una xic de temps val la pena que us arribeu al centre d'observació que hi ha sobre mateix del poble, des d'on podreu fer una bona fotografia de totes les parets i gaudir d'una explicació sobre les aus que us ajudarà a distingir-les i entendre millor la seva forma de viure.

Com hem arribat els primers no tenim problemes de cordades que van per davant nostre, i tampoc, de caiguda de pedres, però fa un vent molt fort i les temperatures han baixat, per tant, anem més abrigats del que estàvem acostumats fins ara.

El Mallo Frechin és un mirador dels escaladors que fan les vies de la Visera, si mireu a l'aresta de La Visera, veureu una cordada a La Mosquitos que estan a la reunió que hi ha sobre una gran pedra anomenada el "Trono".

Totes les tirades tenen varies panxes que haurem superar gràcies a les bones presses que anirem trobant, molts cops dubtarem de que ens puguin aguantar, però poc a poc anirem agafant confiança i podrem gaudir d'aquests passos tan impressionants.

Les tirades d'aquesta via no són massa llargues i com estàn molt ben equipades, cal tenir cura a l'hora de passar la corda per evitar el fregadís. Important portar bagues llargues.

Tot i que els voltors han abandonat tots els nius que hi ha a La Visera, encara els hi agrada parar per descansar dels grans vols que fan per tots els mallos, avui tots plens d'escaladors, ja que s'estan fent la majoria de les vies.

Passem per la reunió de l'antiga via José Antonio Sanz, on podrem veure una de les pes que es feien servir en aquella època.

Poc a poc anem guanyant alçada i des d'aquí, per sota del Rafel, podem veure una altra cordada que està fent una de les vies de La Visera. Francament impressiona.

Quan veiem pujar aquesta cordada, ens quedem francament meravellats per l'elegància i per la rapidesa que progressant per aquesta via de força dificultat.

Ja un cop acabat la via, cal pujar un xic més per un esperó de IIº grau, des d'on podrem veure aquesta impressionant vista del Mallo Fire, on hi ha una cordada que està pujant a la Punta Mallafrè.

Satisfets, ja pleguem el material i ja estem fent plans per fer una altra via que hem vist. Aquesta puja en aquest mateix mallo i és diu "Curruclillo", ara ja només ens falta trobar la ressenya.

Aquesta és una via per iniciar-se a l'escalda a Riglos, ja que el seu equipament permet mirar-se amb detall tots els passos i sempre hi ha el recurs del fer Aº si algun pas no surt. També us permetrà acostumar-vos a la roca i a les seves panxes.

Trobareu la ressenya als Desnivel 287, la descripció no està massa bé, però només cal seguir les xapes, segur que no us perdéreu.

11-10-2010 Excursió a La Mola

La Mola cim imponent sobre tots els pobles i ciutats del vallés; Castellar, Sabadell, Terrassa, Matadepera, .... i que hem aprés estimar per la seva bellesa, també ha fet créixer la tradició de l'excursionisme en els pobles i ciutats que l'envolten. En el nostre cas, ens vàrem iniciar a l'excursionisme, a l'espeleologia, a l'escalada en aquest massís, i també a les caminades familiars i d'amics. Ha estat un element clau en els entraments necessaris per les expedicions, també hem aprés a progressar en l'escalada i per què no, a entendre i estimar a la muntanya. Molts han estat els caps de setmana que el temps insegur ens ha portat a fer una pujada ràpida a La Mola.



Avui ha estat un d'aquells dies que no vols quedar-te a casa, però la incertesa del temps, ens fa pensar en una excursió a La Mola. No ens ha costat gaire de decidir-nos, en un tres i no res, ja ho teníem tot preparat, de fet, no necessitem gran cosa. La Mola és bonica encara que hi plogui, nevi o faci un bon sol, cada lloc té el seu encant. Ara és una època, que al bon observador, ja pot veure com els arbres van canviant, la tardor sembla que comenci a fer-se notar. Ben segur que amb 15 dies o un mes, encara es notarà molt més, però aquest canvi incipient és molt atraient d'observar.


La boira li dona un encant màgic, sembla que a voltes no ens la deixi veure, però després i gràcies a la mica de vent de bufa, la podem tornar observar. El camí dels Monjos és un bon lloc per pujar-hi. Aquest cop al ser pont, no hi trobem tanta gent com un cap de setmana, i ens permet gaudir d'una certa tranquil·litat.

Tot el camí té uns llocs on parar-se i poder gaudir del nostre entorn, a voltes una mica trist, quan veus que amb els anys s'ha anat poblant cada cop més i els camps i els boscos han anat desapareixen. Tot i així, segueix sent molt interessant Quan el dia és prou net , poder observar les vistes a Montserrat, Montseny, i els principals cims del Pirineu ja justifica aconseguir el cim.

Avui, no podrem gaudir de les vistes, però si que podem veure com una boira fantasmagòrica envolta aquest monestir, tot té el seu encant, només hem de tenir la sensibilitat necessària per saber-la apreciar.

La roca d'aquest massís té un atractiu especial, hi ha molt racons per on hem passat múltiples vegades, però sempre n'hi ha un quens crida l'atenció, aquesta combinació de roca i el ciment natural que configura el conglomerat és una mostra més de la natura que els escaladors sabem apreciar molt.

Els temps torna amenaçar pluja, i per tant, tornem capa casa, amb uns nous records d'aquest massís. Esperem tornar-hi molts cops per gaudir de noves sensacions.

La Mola de Sant Honorat - Agulla dels Tres Ponts - Aresta idíl-lica - 2-10-2010

La Mola de Sant Honorat, ha estat sempre un massís molt desconegut, ja que malgrat és una gran mola, la visió que li dona des de Oliana, fa que sembli enganxada a la Serralada del Coscollet. Aquest fet a la vegada fa que puguem gaudir d'unes excursions i unes escalades plenes de solitud, només trencada per els cants dels ocells. A voltes, penses que, estàs a un lloc molt llunyà, on l'home encara no ho ha pogut malmetre. Només per sentir el plaer de la contemplació d'aquest lloc ja val la pena.
Corria el novembre de 1973, quan el nostre company Josep Monistrol ens va portar a escalar per primer cop en aquest massís, vàrem anar a l'Agulla del Corb, a la via Anglada-Muñoz on vàrem poder gaudir de la segona ascensió en aquesta agulla. D'aquella visita ens va quedar les ganes de pujar a d'alt de la Mola de Sant Honorat i veure si podíem fer alguna d'aquelles agulles que encara restàvem verges en aquella època.
La segona visita va ser un parell d'anys més tard, vàrem intentar una de les agulles baixant des de dalt de la Mola. Ens vàrem situar al coll i després vàrem anar pujant amb artificial a base d'anar falcant pitons, tacs de fusta, fins que vàrem esgotar tot el material i vàrem tenir que baixar. Mai més i vàrem tornar, i allà es va quedar la nostra possible primera.Des del Coll de Mu, ja podem veure la basant sud de la Mola de Sant Honorat, així com també l'Agulla del Corb i el Barranc de Rumbau que al final del mateix es veu l'Hostal de Can Boix.

Avui, hem escollit l'Agulla dels Tres Ponts, concretament l'Aresta Idíl·lica, quan arribem al peu, ja ens adonem que hem escollit bé. L'aresta és presenta molt bonica, com sabem que ha estat reequipada anem una mica més tranquils, ja que la roca en aquesta vesant no és de lo més bona, però nosaltres que vàrem començar a escalar a La Mola de Sant Llorenç, ja hi estem acostumats aquest tipus de roca.

Un cop feta la primera tirada que té un pas una mica complicat només començà, ja anem seguint les altres dues tirades molt més fàcils, però on les assegurances estan una xic més separades , fet que ens obliga anar més cura per la qualitat de la roca.

L'Ita, ja està al peu de la segona part, ara comença la part més difícil, però a la vegada més atraient.

La quarta tirada, està molt ben aconseguida, una placa molt fina per agafar un diedre, després uns passos més verticals, però amb més bona roca, fins a fer uns passos d'artificial i una sortida espectacular a l'esquerra per tornar a la dreta fins a la reunió. Aquí podem veure l'Ita sortint de l'artificial, que s'ha fet amb Ao, ja que ens hem deixat els estreps a casa. Jo he tingut que anar fent amb una baga de mig metre, però el bon equipament ho permet.

Un cop superats els dos passos més drets amb artificial i a zero, puc parar-me a fer aquesta fotografia pel mig de les cames, on podem veure a l'Ita a la quarta reunió. Aquesta tirada, té el seu envien, està ben equipada fins que es surt del tram difícil, després ens haurem d'ajudar amb un marlet i un alien vermell.

Des de la cinquena reunió, podem veure tota l'aresta, i els barrancs que l'envolten. Estem contents, perquè ja ens queda molt poc per arribar el cim.

Quan arribo al cim, no puc deixar de pensar amb el nostre company en Jepep, que ens va ensenyar estimar l'escalada i encara més les agulles. Avui hem fet una d'aquelles agulles que li haurien agradat tant de fer per l'entorn que ens envolta i la traquilitat que es respira. Ben segur que d'on està avui ens ha seguit i ha pogut veure com uns grans amics encara el recorden.

El primer ràpel és curt d'uns 25 metres fins a situar-nos sobre d'una gran arcada que forma els tres ponts.

Un ràpel de més de 45 metres volats, on tenim la sensació que estem baixant per la volta d'una gran catedral amb tres grans finestres. Quan arribem a baix, ens donem compte que estem en un lloc preciós, les llums que entren per aquests grans finestrals ens donen una tonalitat en aquest lloc idíl·lic que, ben segur recordarem sempre més. Només per fer aquest ràpel i arribar aquest lloc ja val la pena fer aquesta ascensió.

L'Ita, que ja li ha perdut la por als ràpels volats, va baixant poc a poc sense dir res, mirant als costats mentrestant va donant voltes.

Després ja només queda baixar una llarga canal amb algun ràpel emprenyador més.

Tornem a casa contents d'haver gaudit d'aquesta experiència junts, ha valgut la pena. La recomanem sense cap mena de dubte.

La ressenya i una explicació molt ben feta la trobareu al bloc de l'escalatroncs:
http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/agulla3ponts.jpg

Apa a escalar que el mon s'acaba!!!!!

Coll de Nargó - Paret del Grau- Via Cainejo - 26-09-2010

El poble de Coll de Nargó, ja val una visita; els seus carres estrets, les cases arreglades, i la seva església romànica que és única en el mon. Però també és el vèrtex per anar a escalar a diferents llocs del voltant. Nosaltres avui, hem anat a la Paret del Grau a la via del Cainejo, ja que té alguns passos que recorden la roca del Naranjo.

El dia es presentava molt bo, amb un vent del nord una mica fred i sort que ens hem posat a escalar a la cara sud. Aquesta via té només dos llargs, d'una excel·lent roca, bon equipament i ràpida de fer. Val la pena com a complement d'una jornada, o per rematar un dia d'escalada esportiva.

La seva dificultat és de Vb pel primer llarg i de Va pel segon llarg. És pot baixar amb una sola corda de 60 metres sense problemes.

Nosaltres ja l'havíem fet fa un temps, però ens ha agradat força repetir-la.

Trobareu les ressenyes d'aquesta zona al Restaurant Tahussà del poble, on ben segur que podreu fer un bon esmorzar abans d'anar a fer una escaladeta. No us passeu que després no us aixecareu. Apa a escalar que el mon s'acaba!!!

Roca Nadiera Cara Sud Via "Gran Manitú" 25-09-2010

El nostre company Ivan, fa temps que ens va dir que la Via Gran Manitú de Roca Nadiera era força bonica i valia la pena anar-hi. Hem deixat passar aquest mesos més calorosos, ja que és cara sur i la calor apreta.
Aquest cap de setmana hem anat a fer-la, i ja des de baix és veu clarament que va a buscar una gran placa al mig de la paret. Els dos primers llargs, van per una especie de canal, una mica herbosa, però que té alguns passos prou atractius, els passos més complicats estan equipats, però que es poden reforçar amb ponts de roca i alguna sabina.

El tercer llarg, cal iniciar-lo amb un llarg flanqueig a l'esquerra fins el primer parabol, aquí cal tenir cura al passar les cordes, ja que és un llarg de 60 metres i el rosament està assegurat, després cal seguir a cercar un diedre una mica més dret i molt bonic, realment es puja més per la placa de la dreta que pel diedre. Quan baixa la dificultat i ja no queda corda, cal cercar la reunió. El quart llarg és de IIIº i és per situar-se a la gran placa. Els dos llargs de la placa són els més bonics, amb els parabols a una certa distancia, caldrà protegir algun pas amb algun pont de roca i algun alien. Val la pena fer la resta de la via per fer aquests dos llargs.

Un cop acabada la via, ens queda una mica de grimpadeta, fins a trobar un petit corriol que ens deixarà el coll, després caldrà seguir fins a l'inici de la canal de baixada.

Via amb una dificultat obligada de V+, on cal portar bagues per les sabines i pels ponts de roca, i amb als aliens; groc, vermell i verd, us podreu assegurar els passos més llargs.

Malgrat no és una via amb molt compromís, si que té un cert encant que mereix una visita.

La ressenya la trobareu a diversos blogs sense problema.

Montserrat - Elefantet - Via Chachi Piruli - 19-09-2010

Avui he tornat a Montserrat, com els darrers quatre anys, quan l'Ita fa la Travessa Matagalls Montserrat, jo aprofito per fer una escaladeta i així quan arriba la vaig esperar. Amb el Xavi hem escollit la Chachi Piruli de l'Elefantet, ell està en procés de recuperació de l'espatlla i vol veure com l'hi va la cosa. Està animat i amb ganes i això és lo més important. Ens hem trobat en el cremallera ja que des de fa un temps pugem sempre amb aquest mitja per no contaminar tant i la veritat és que funciona molt bé.
Malgrat que ahir va ploure molt i semblava que el temps no canviaria, la realitat ha estat un altre, fa un dia meravellós.


La Chachi Piruli, és una via amb una curta aproximació, només de 5 minuts, amb un tres i no rés ja estem al peu de la via. Podem escollir dues possibilitats, una variant per l'esquerra, una mica més obligada, i l'original, nosaltres avui ens hem decidit per aquesta segona. El primer llarg, cal puja una canaleta fins un arbre, sense massa dificultat. Només posarem una baga en una sabina.

El segon llarg va a cercar una placa molt bonica, dreta, amb bona roca i amb les assegurances a on han d'estar. Cal dir que la via ha estat restaurada, posant un parabol al costat de cada buril. En aquest segon llarg, hem de treballar bé els peus, ja que la pressa és menuda i la dificultat obligada és de V+/6ª. Podem veure en Xavi progressant com si ja estes plenament recuperat.

El tercer llarg, és curt, però amb un passet al sortir de la reunió que cal mirar-ho bé, V+. Fem la reunió en l'inici de la canal de la quarta tirada. Després cal seguir per una canal que ens permet guanyar alçada fins a trobar una placa que ens porta en una reunió a l'ombra, just a la dreta.

En la Cinquena tirada, recuperem la bona roca, la verticalitat, i la dificultat, però és un pler progressar per aquí, val la pena gaudir aquest llarg. 6ª, V+, IV.

En Xavi animat, decideix fer el darrer llarg, progressa amb compte, però amb molta seguretat, com sempre ha fet.

Quan arribem a dalt, ja ens ha fer una trucada la Ita que estan arribant al Monestir, baixem ràpidament per les escales a esperar-la. Ens ho hem passat molt bé.

Bé, companys a escalar que el mon s'acaba...

31ª Edició Matagalls Montserrat 18 i 19-09-2010

La Matagalls Montserrat és la gran travessa de Catalunya, per molts un nou repte, per altres repetir una bona experiència d'anys anteriors. Avui plou, tenim boira, però això no ha desanimat a ningú, tots estan preparats per començar. Segur que serà una gran travessa, El Club Excursionista de Gràcia sempre ho ha organitzat d'una forma impecable. Aquest any la Ita no porta l'entrament dels altres anys, però al trobar-se amb la Quima s'anima, ja ho veu d'una altra manera, només cal veure la cara que fan de satisfacció.

En Rafel s'ha apuntat amb moltes ganes, és la seva primera travessa Matagalls Montserrat, però també està molt animat. Segur que tots tres ho aconseguiran.

El temps ha canviat, el dia és molt bo, el cel està molt net i que també animà a seguir caminant. Ara només queda la forta pujada fins al Monestir.

La Quima i la Ita, ja hi són, aquesta és la quarta ocasió que la Ita repeteix la travessa, ha estat dura, però l'arribada ho fa olvidar tot, ara tot és alegria.

Ja han arribat, quina il·lusió poder-les veure tan contentes i satisfetes.

En Rafel, també ho ha aconseguit, ha estat dura, però cal tenir el cap clar i saber que arribaràs.

Ara només queda pensar que faran l'any vinent, segur que es tornaran animar i tornaran a posar-se a prova per aquest repte. Ànims companys que ho heu fet molt bé.