El Rave - Via Tambors de guerra - 19-02-2011

Avui hem anat a fer el Rave, bé, dit així i a segons a qui li diguis es quedarà amb una cara de moniato. Quan parlem d'un rave pensem amb una hortalissa, doncs ja anem bé, ara doneu-li la volta, la convertiu en una roca, i estareu davant d'una de les agulles més curioses de la Plantació a Montserrat. Si addicionalment teniu curiositat per l'historia de l'escalada, aquesta va ésser ascendida per primer cop el 25-6-1941, per E. Mallafré, C. Romeu, F. Blasi i J. Piqué.
Quan jo vaig començar a escalar a l'any 1969, ja havia sentit explicar com vàrem pujar-hi, i francament m'impressionava tant, que fins hi tot li tenia una mica de respecte.
Avui, hem escollit la Via de Tambors de guerra, perquè va per la cara est, i hem pensat que no faria tant fred.

Ens hem aproximat a la via pel canto contrari, però gràcies aquest error hem pogut fer aquesta fotografia de la via que volíem fer. Les punxades que hem patit, han valgut la pena.

La seva veïna La Campana, és força esvelta i també mereix una visita, però com jo l'havia fet fa molt temps l'hem deixat per un altre dia.

El primer llarg és força senzill, però cal anar en compte, ja que la primera assegurança està a uns 10 metres de terra.

Quan arribo a la primera reunió, i veien com està montada prefereixo empalmar les dues tirades, com són curtes, es pot fer sense problemes, cal tenir cura amb el fregament de les cordes. La superació d'aquest petit extraplom requereix l'utilització d'un estrep.

Són tres passos extraplomats, però després ja canvia i permet progressar més ràpidament. Quan veiem que ja no extraploma podem sortir en lliure sense problemes, la roca és franca i de molt bona qualitat fins que falten 5 metres que ja està més descomposta, però ja no hi ha dificultat.

Des del cim podem veure la Sentinella, per una de les arestes més boniques de Montserrat, val la pena fer la via GEDE, tot un exemple de com s'escalava en aquella època, 1953.

Un cop a d'alt, on només hi ha espai per una persona, ens disposem a baixar d'un munt de bagues, prèviament revisem on estan lligades. Fa temps que no fem ràpels instal·lats a base de pitons vells, sabina filferro, etc...., però no es pot fer d'altra manera, ja que aquí la roca no és prou bona per equipar-ho d'altra forma.

Podem veure a la Ita en el ràpel, on la darrera part és una mica volat.

l'Aproximació la podeu fer pel camí de Sant Jeroni, i un cop passat el mirador, heu de seguir uns 300 metres fins a trobar un collet amb una gran fita, després aneu baixant i ja veureu quan heu de deixar aquest camí per anar a l'esquerra. Per fer la via que hem fet, cal donar-li la volta a tota l'agulla.

Apa, aneu-hi i gaudireu d'una escalada força bonica, amb una agulla plena d'historia. Us recomano, que cerqueu bibliografia, ja que val la pena saber com vàrem pujar els primers escaladors.

Sant Llorenç de Montgai - Esperó Remacha - Cristian Guitiérrez 12-2-2011

Després d'una bona estona esperant que marxés la boira baixa, i que sortís el sol, ens convencem de que si avui volem escalar, ho haurem de fer amb fred i boira. El termòmetre marca 3 graus, i amb aquesta humitat encara dona més sensació de fred. Canviem de plans i anem a repetir la Via Cristian Guitiérrez a l'Esperó Remacha. Sabem, per altres cops que l'hem fet, que la roca és molt bona i l'equipament també.


En el primer llarg, no parem de bufar-nos els dits per veure si els escalfem una mica. No ens reaccionen fins que arribem a la reunió. Aquest llarg que normalment es fa bé, avui ens ha costat una mica més. Realment no veiem altre gent escalant. Uns que estaven aquesta via ja l'han fet i marxen capa casa, però ens animen a seguir escalant.

El segon llarg, té uns passos força finets al sortir de la reunió, ens fan rondinar una mica, però al final surten, després encara que la dificultat es manté, ja és una mica més bo de pressa fins a l'entrada a la reunió. que hi ha un pas una mica "tonto" sinó no vas un xic a l'esquerra.

La Ita, s'ha posat tota la roba que duia i encara té fred, però està atenta assegurant doncs els 10 primers metres d'aquesta tercera tirada són els més difícils, 6ª+, i malgrat el fred em surt força bé, sembla que ja ens anem acostumant.

Per sortir agafem una reunió que està mig arrencada, després cal tibar fort fins a sortir d'aquest tram més dret però amb excel·lent roca i això es nota.

Un cop he sortit i abans d'entrar el tram més fàcil fem aquesta fotografia, després ja no ens veurem fins a d'alt.

Darrere reunió amb l'aigua al fons, no cal que us digui que és molt còmoda aquesta reunió.

La Ita plegant la corda amb l'autocaravana al fons, són les 3 de la tarda i encara no ha marxat la boira.

Just quan arribem a l'autocaravana, surt el sol, ara ja és massa tard i no podem fer altra cosa que gaudir del paisatge.

La ressenya la trobareu a la Guia Lleida Climbs o al Bar del poble de Sant Llorenç, de fet no té massa problema és la que va més a la dreta.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

El Gorro Frigi - Via Badalona - 06-02-2011

Fa dies que no actualitzem el blog, no hem deixat d'escalar, ho hem fet en escalada esportiva i no penjem les fotos d'aquest tipus d'escalada. Ens agrada més compartir les escalades de més d'un llarg. També, han estat dies que hem aprofitat per anar corre per les muntanyes properes a casa i anar agafant fondo.
Ahir, vàrem decidir pujar a la Mola corrent, per anar cada un al seu ritme, vàrem sortir de dos llocs diferents, la Ita del dipòsit i jo des de la Torre de l'Àngel. Vàrem escollir bé el dia, i ens ho vàrem passar molt bé, però a la baixada la Ita es va torçar el peu i avui encara li feia una mica de mal. S'ha quedat a casa reposant, segurament que la setmana vinent ja podrà tornar a sortir.
He quedat amb el Xavier, i no ens volíem complicar massa el dia, li he proposat d'anar a la Badalona del Gorro Frigi, i li ha semblat bé, fa molts anys que no la fa, a igual que jo.
Ahir, a la tarda, vaig tornar a mirar el llibre que em va regalar el meu amic Rafel; Les Pyrénées en faces de Laurent Lafforgue, (un gran llibre que no ha de faltar a cap muntanyenc/escalador que li agradi el Pirineu), i vaig veure la ressenya de la Badalona amb unes fotografies molt maques, i vaig pensar estaria bé repetir-la, bé doncs ja hi som.




En el primer llarg, no hi toca el sol en aquesta època, però no fa molt fred i ho fem sense problemes. Em costa recordar exactament per on anava la via, fa molts anys i hem fet moltes escalades, però sé exactament on és la primera reunió, entre mig de dues balmes petites i que s'anava en diagonal. Trobo les 2 assegurances, suficients per aquest llarg que no és difícil, podem reforçar-ho amb un pont de roca i un alien vermell.

En Xavier es troba força bé de la lesió de la seva espatlla i va pujant molt bé, sense problemes, només diu que nota que fa molt temps que no escala.
La Badalona és una d'aquelles vies que són una clàssica dels Gorros i de Montserrat, però que ha quedat en segon terme a mida que s'han obert altres vies molt millor equipades. És un gran llàstima, ja que és francament disfrutona, sense cap compromís especial, i et fa pensar mentrestant vas pujant cercant l'itinerari, ja que les assegurances allarguen més que les vies veïnes. Resulta estrany que la repeteixin més els estrangers que nosaltres.
Des de la primera reunió podem veure el Trencabarrals imponent sota mateix del camí que va a Sant Jeroni.


La segona i la tercera tirada les ajuntem i fem reunió sobre mateix de la gran llastre, fa 40 anys, ja dèiem que un dia cauria i sembla que encara està prou forta, jo per si a cas, ni la toco. En Xavier si posa sobra sense cap mena de problema, i s'estalvia un passet una mica difícil. Els dos llargs junts són més disfrutons, i et permeten gaudir molt més d'aquesta bona roca. Les assegurances són de color vermell i va bé per conèixer les reunions i estar segur que estàs fent la via correcte.

La quarta i la cinquena també les ajuntem amb un sol llarg, va molt bé això de portar cordes llargues, abans això no ho podíem fer. En la quarta tirada hi ha el pas més compromès de la via, Vé, es tracta de passar una doble balma, entrant de dreta a esquerra, aquest pas està molt ben assegurat. La propera reunió la fem al forat característic.

Després hem sortit per la Via del Carles, ja que una va molt al costat de l'altra i és difícil de separar.

En Xavier amb el Trecabarrals a darrera, les vistes que podem gaudir des d'aquí, són impressionants. Avui,a igual que ahir, el dia és molt clar i la visibilitat és de molts quilòmetres, podem veure molt bé el Montseny, la Tossa, el Puigmal, el Pedraforca, etc...

Però, lo que més ens impressiona és la vista sobre el Cavall Bernat, que queda retallada sobre els cims del Pirineu.

Ha estat una bona escalada, divertida, bonica, sense masses dificultats però que cal vigilar, ens ho hem passat molt bé. Si encara no l'heu feta, val molt la pena.

Gorro Frigi: 1141 metres.

Primera Ascensió: juny 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada.

Dificultat màxima: Vé.

Podeu trobar la ressenya en el blog de l'escalatroncs.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!

Vall de Canelles - Paret de la Rufa - Via "Rodamóns de Bosc" - 15-01-2011

La Paret de la Rufa està situada a la Vall de Canelles (Alt Urgell),entre la Roca Nadiera i la Roca dels Collars. Es tracta d'un pany de paret amb bona Roca, que ja té dues vies i que n'estan obrint una altra, però que encara ni cap alguna més. Aquesta vesant sud és ideal per poder escalar en el mesos d'hivern.

Aquesta via va ésser oberta per en Marcel Millet el 14-02-09 i malgrat el poc temps transcorregut ja s'ha convertit amb una clàssica del sector.
Mentrestant estàvem creuant un camp erm i totalment gebrat (estàvem a -2º) algú ens crida, resulta que és en Marcel Millet que porta uns dies obrint una via i que baixa a cerca aigua. Ha estat ell qui ens ha avançat les possibilitats de la paret.

Amb les explicacions del bloc de Jaume Planell, sense donar-nos compte ja som a peu de via, amb un canvi de temperatura important gràcies a que ens toca el sol.

En aquesta fotografia podeu veure a la Ita entrant a la primera reunió.

Malgrat que la via està semi-equipada, cal portar tascons, friends i alguna baga per canviar els ponts de roca. Podem veure en Manel fent el pas de sortida de la primera reunió. Aquest llarg té dos passos molt bonics; aquest de la sortida i després una fissura que marca el pas en una placa, poc abans d'entrar a la segona reunió.

El tercer llar és força vertical amb algunes llastres que es mouen, cal tenir cura, ja que just en aquest punt hi va haver-hi un accident fa un temps per la caiguda d'una pedra. Llarg vertical i molt bonic.

En Manel sortint de la 4ª reunió per iniciar el 5é llarg, un dels més esvelts de la via, està molt ben trobat. Cal felicitar en Marcel, ja que el va obrir molt lògicament.

Els companys Ferran i Rafel en la 5ª reunió contents, però reclamant més llargs com aquest darrer.

Aquesta via és molt interessant pels dies curts i freds d'hivern, que està molt ben trobada, no presenta una gran dificultat i pot ésser molt interessant per les cordades que volen aprendre a autoassegurar-se en vies llargues.

Lo millor: el 4rt i el 5é llargs.

Lo pitjor: que hem trobat a faltar 3 o 4 llargs més.

La ressenya la trobareu a diferents blocs sense problema.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

Miranda del Pas dels Francesos - Camí de l'Alsina 07-01-2011

Avui estem de pont, hem fet una mica de mandres i ens hem llevat tard, volíem fer la primera escalda de l'any. Com han dit que el fred no seria massa intens, pensem que podríem anar al Monestir a repetir alguna via de les que en tenim un bon record. Escollim El Camí de l'Alsina de la Miranda del Pas dels Francesos. La nostra sorpresa ha estat que només hi tocava el sol a la darrera tirada i això que eren les 11. Pugem les escales i el fred encara es nota, optem per entrar a la tercera tirada i així al menys ens tocarà una mica el solet.
A la tercera encara no hi toca el sol, i el fred es nota en els dits, però animats perquè ja sabem que no és difícil i que veiem que a la reunió ja ens tocarà el sol, anem pujant poc a poc.

Quan la Ita arriba a l'entrada de la reunió, ja li ha començat a tocar el sol, això l'anima a fer la propera tirada.

Aquesta tirada és molt bonica i ens hem fet el propòsit d'anar poc a poc per poder gaudir encara més dels passos.

La darrera tirada, és una placa divertida i que li dona un caire divertit a la via.

Hem fet una bona escalada, la primera de l'any, hem passat una mica de fred al principi, però tot plegat ha valgut la pena.

La ressenya no us costarà gens de trobar-la en altres blogs.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!!

Excursió a l'Hospital de la Sang - Serra de l'Obac - 05-01-2011

Fa dies que no actualitzem el blog, la veritat és que ha fet fred i hem aprofitat per anar fer escalada esportiva, per anar a corre una mica pel bosc de Sant Quirze i per fer alguna excursió. Com no hem fet cap via llarga, no hem publicat res, però, avui hem aprofitat que teníem festa i hem fet una excursió molt bonica per la Serra de l'Obac, hem anat a l'Hospital de Sang, feia temps que ho volíem conèixer.
L'anomenat Hospital de Sang de Matarrodona, és conegut perquè durant el segle XIX fou un hospital de sang carlí. Fins fa un temps l'interior estava certament ben acondicionat, ara està tot abandonat. Realment la seva situació ja justifica l'excursió.
Per arribar a l'Hospital de la Sang, hem de passar pel Turó de la Fosca i ens havien dit que si des d'alt cridaves a la guineu aquesta venia a menjar de les mans. Fins i tot ho havíem vist en algunes fotografies d'alguns companys. Nosaltres hem volgut fer al mateix, i hem pujat a d'alt a turó i hem xiulat, al cap de cinc minuts ha vingut la guineu.

És molt bonica, primer es mostra desconfiada i cada cop que li dones un tros d'anou, marxa a corrents. Després quan ja se l'ha menjat torna.

Nosaltres ho hem repetit varies vegades, fins que hem acabat tot el menjar. Ara amb el pel d'ivern està impresionant.

La Ita també li ha agafat confiança, i poc a poc s'han fet molt amigues.

Aquest són els restes del que era l'Hospital de Sang, llàstima que alguns brètols han fet alguna que altra pintada, però malgrat això, és força interessant veure on està situat, al mig d'un cingle i al costat mateix de la Cort Fosca, on hi ha una surgència d'aigua on podreu omplir les cantimplores.

Crida l'atenció les heures que estan entre l'Hospital i la Cort Fosca, val la pena dedicar-hi un moment a la seva observació.

Després hem seguit més a l'Oest fins un collet on hem pogut veure aquesta petita agulla. Hem passat un matí divertit, hem conegut un nou lloc i hem gaudit molt veien la guineu com menjava dels nostres dits.

Interessant fer aquesta excursió amb petits, ja que podran veure de prop aquest animal que costa de veure.

Paret de la Codolosa - Via l'aví trepador - 27-11--2010

Avui la nit ha estat freda i per postres a primera hora ha plogut, no sabem que fer, finalment optem per anar a Collbató, portem l'equipament per vies curtes, però també portem les altres cordes. Acordem que quan arribem decidirem on anem.
Ja hi som, hem arribat a Collbató, aparquem al carrer dels graus, ja que més amunt posen multes sense compassió. Ara toca decidir i pensem que encara que repetim un cop més alguna via millor anar a la Paret de la Codolosa.
Quan arribem a peu de via, ja trobem dues cordades, ens decidim per l'Aví trepador, ja que el Miquel no la feta.
Encara fa força fred, no fa vent, i fa solet, no sabem quina roba posar-nos, però mentre estem aquí sembla que la temperatura va pujant.

Comencem, la roca no està freda i això ens deixar gaudir molt més de l'escalada

El primer llarg és molt maco, està ben equipat i només té un passet per entrar a la reunió. Podeu veure en Manel muntant la reunió.

El segon llarg té un passos drets fins arribar a uns pitons i sortir d'una llastra per la dreta, la resta sense complicacions fins a la reunió.

En Miquel està animat i decideix fer la tercera tirada, la roca és sensacional, i el dia es manté molt bo. Cap dels tres ens ho pensàvem que faria una matí tan bo.

Quan arriba la Ita, muntem els ràpels i capa casa a dinar.

Escalada bonica: dificultat Vé.

Està ben equipada i es pot baixar amb una sola corda de 60 metres amb tres ràpels. Si vas en dues cordes de 60 metres, podeu fer un ràpel de 30 metres fins la darrera reunió i un altre de 60 fins baix.

Trobareu la ressenya a la guia de Montserrat Sud.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!