Vall de Canelles - Paret de la Rufa - Via "Rodamóns de Bosc" - 15-01-2011

La Paret de la Rufa està situada a la Vall de Canelles (Alt Urgell),entre la Roca Nadiera i la Roca dels Collars. Es tracta d'un pany de paret amb bona Roca, que ja té dues vies i que n'estan obrint una altra, però que encara ni cap alguna més. Aquesta vesant sud és ideal per poder escalar en el mesos d'hivern.

Aquesta via va ésser oberta per en Marcel Millet el 14-02-09 i malgrat el poc temps transcorregut ja s'ha convertit amb una clàssica del sector.
Mentrestant estàvem creuant un camp erm i totalment gebrat (estàvem a -2º) algú ens crida, resulta que és en Marcel Millet que porta uns dies obrint una via i que baixa a cerca aigua. Ha estat ell qui ens ha avançat les possibilitats de la paret.

Amb les explicacions del bloc de Jaume Planell, sense donar-nos compte ja som a peu de via, amb un canvi de temperatura important gràcies a que ens toca el sol.

En aquesta fotografia podeu veure a la Ita entrant a la primera reunió.

Malgrat que la via està semi-equipada, cal portar tascons, friends i alguna baga per canviar els ponts de roca. Podem veure en Manel fent el pas de sortida de la primera reunió. Aquest llarg té dos passos molt bonics; aquest de la sortida i després una fissura que marca el pas en una placa, poc abans d'entrar a la segona reunió.

El tercer llar és força vertical amb algunes llastres que es mouen, cal tenir cura, ja que just en aquest punt hi va haver-hi un accident fa un temps per la caiguda d'una pedra. Llarg vertical i molt bonic.

En Manel sortint de la 4ª reunió per iniciar el 5é llarg, un dels més esvelts de la via, està molt ben trobat. Cal felicitar en Marcel, ja que el va obrir molt lògicament.

Els companys Ferran i Rafel en la 5ª reunió contents, però reclamant més llargs com aquest darrer.

Aquesta via és molt interessant pels dies curts i freds d'hivern, que està molt ben trobada, no presenta una gran dificultat i pot ésser molt interessant per les cordades que volen aprendre a autoassegurar-se en vies llargues.

Lo millor: el 4rt i el 5é llargs.

Lo pitjor: que hem trobat a faltar 3 o 4 llargs més.

La ressenya la trobareu a diferents blocs sense problema.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

Miranda del Pas dels Francesos - Camí de l'Alsina 07-01-2011

Avui estem de pont, hem fet una mica de mandres i ens hem llevat tard, volíem fer la primera escalda de l'any. Com han dit que el fred no seria massa intens, pensem que podríem anar al Monestir a repetir alguna via de les que en tenim un bon record. Escollim El Camí de l'Alsina de la Miranda del Pas dels Francesos. La nostra sorpresa ha estat que només hi tocava el sol a la darrera tirada i això que eren les 11. Pugem les escales i el fred encara es nota, optem per entrar a la tercera tirada i així al menys ens tocarà una mica el solet.
A la tercera encara no hi toca el sol, i el fred es nota en els dits, però animats perquè ja sabem que no és difícil i que veiem que a la reunió ja ens tocarà el sol, anem pujant poc a poc.

Quan la Ita arriba a l'entrada de la reunió, ja li ha començat a tocar el sol, això l'anima a fer la propera tirada.

Aquesta tirada és molt bonica i ens hem fet el propòsit d'anar poc a poc per poder gaudir encara més dels passos.

La darrera tirada, és una placa divertida i que li dona un caire divertit a la via.

Hem fet una bona escalada, la primera de l'any, hem passat una mica de fred al principi, però tot plegat ha valgut la pena.

La ressenya no us costarà gens de trobar-la en altres blogs.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!!

Excursió a l'Hospital de la Sang - Serra de l'Obac - 05-01-2011

Fa dies que no actualitzem el blog, la veritat és que ha fet fred i hem aprofitat per anar fer escalada esportiva, per anar a corre una mica pel bosc de Sant Quirze i per fer alguna excursió. Com no hem fet cap via llarga, no hem publicat res, però, avui hem aprofitat que teníem festa i hem fet una excursió molt bonica per la Serra de l'Obac, hem anat a l'Hospital de Sang, feia temps que ho volíem conèixer.
L'anomenat Hospital de Sang de Matarrodona, és conegut perquè durant el segle XIX fou un hospital de sang carlí. Fins fa un temps l'interior estava certament ben acondicionat, ara està tot abandonat. Realment la seva situació ja justifica l'excursió.
Per arribar a l'Hospital de la Sang, hem de passar pel Turó de la Fosca i ens havien dit que si des d'alt cridaves a la guineu aquesta venia a menjar de les mans. Fins i tot ho havíem vist en algunes fotografies d'alguns companys. Nosaltres hem volgut fer al mateix, i hem pujat a d'alt a turó i hem xiulat, al cap de cinc minuts ha vingut la guineu.

És molt bonica, primer es mostra desconfiada i cada cop que li dones un tros d'anou, marxa a corrents. Després quan ja se l'ha menjat torna.

Nosaltres ho hem repetit varies vegades, fins que hem acabat tot el menjar. Ara amb el pel d'ivern està impresionant.

La Ita també li ha agafat confiança, i poc a poc s'han fet molt amigues.

Aquest són els restes del que era l'Hospital de Sang, llàstima que alguns brètols han fet alguna que altra pintada, però malgrat això, és força interessant veure on està situat, al mig d'un cingle i al costat mateix de la Cort Fosca, on hi ha una surgència d'aigua on podreu omplir les cantimplores.

Crida l'atenció les heures que estan entre l'Hospital i la Cort Fosca, val la pena dedicar-hi un moment a la seva observació.

Després hem seguit més a l'Oest fins un collet on hem pogut veure aquesta petita agulla. Hem passat un matí divertit, hem conegut un nou lloc i hem gaudit molt veien la guineu com menjava dels nostres dits.

Interessant fer aquesta excursió amb petits, ja que podran veure de prop aquest animal que costa de veure.

Paret de la Codolosa - Via l'aví trepador - 27-11--2010

Avui la nit ha estat freda i per postres a primera hora ha plogut, no sabem que fer, finalment optem per anar a Collbató, portem l'equipament per vies curtes, però també portem les altres cordes. Acordem que quan arribem decidirem on anem.
Ja hi som, hem arribat a Collbató, aparquem al carrer dels graus, ja que més amunt posen multes sense compassió. Ara toca decidir i pensem que encara que repetim un cop més alguna via millor anar a la Paret de la Codolosa.
Quan arribem a peu de via, ja trobem dues cordades, ens decidim per l'Aví trepador, ja que el Miquel no la feta.
Encara fa força fred, no fa vent, i fa solet, no sabem quina roba posar-nos, però mentre estem aquí sembla que la temperatura va pujant.

Comencem, la roca no està freda i això ens deixar gaudir molt més de l'escalada

El primer llarg és molt maco, està ben equipat i només té un passet per entrar a la reunió. Podeu veure en Manel muntant la reunió.

El segon llarg té un passos drets fins arribar a uns pitons i sortir d'una llastra per la dreta, la resta sense complicacions fins a la reunió.

En Miquel està animat i decideix fer la tercera tirada, la roca és sensacional, i el dia es manté molt bo. Cap dels tres ens ho pensàvem que faria una matí tan bo.

Quan arriba la Ita, muntem els ràpels i capa casa a dinar.

Escalada bonica: dificultat Vé.

Està ben equipada i es pot baixar amb una sola corda de 60 metres amb tres ràpels. Si vas en dues cordes de 60 metres, podeu fer un ràpel de 30 metres fins la darrera reunió i un altre de 60 fins baix.

Trobareu la ressenya a la guia de Montserrat Sud.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!

Miranda de Can Jorba - Via Gloria - 21-11-2010

Avui ens hem aixecat amb un dia fred, vent, núvols, sol, el home del temps ens ha dit que a migdia començaria a ploure, ens ho creiem i escollim fer la Via Gloria de la Miranda de Can Jorba. Jo l'havia fet juts quan la van obrir amb el Xavi, en tenia un bon record, penso que pot ser una bona via per anar amb el Miquel i la Ita que no l'han fet. Si el temps canvia, sempre podrem baixar. Així que una mica encongits pel fred ens plantem a Can Jorba. Sembla que tothom ha pensat lo mateix, l'aparcament està ple de gom a gom.


Aquesta construcció sempre m'ha deixat intrigat, no estic convençut de que sigui una capella, la porta és molt petita, a voltes penso que potser és un graner, o rebost, bé, de totes maneres és molt bonica i sempre m'agrada parar una mica a mirar-la.

El primer llarg és el més interessant, el pas de l'entrada, la verticalitat, la bona roca, sempre ens deixerà un bon regust. En Miquel arribant a la primera reunió.

La Ita al mateix lloc, com podeu veure s'ha acabat allò d'escalar amb màniga curta i malles curtes, anem força abrigats.

El segon llarg és manté encara una mica dret, està ben equipat, només cal reforçar amb alguna savina o amb algun alien.

En Miquel arribant a la reunió, encara ens toca el sol, però no massa lluny, ja podem veure algunes boires que ens anuncien un canvi de temps.

El tercer llarg és el més fàcil, però també té el seu encant al no estar sobre-equipat.

El temps ja ha canviat, la roca està freda doncs aquí encara no hi ha tocat al sol. Aquesta tirada també és molt bonica i disfrutona, bona roca i ben equipada.

La Ita assegurant, atenta com sempre, i donant ànims per veure si podem acabar ràpids

La Ita sortint del darrer llarg, l'estem esperant per llançar les cordes ràpid avall i començar a rapelar.

Via ideal per un matí d'hivern, o una tarda d'estiu, segur que podrem gaudir d'una bona escalada.

Dificultat màxima: V+

Material: Bagues per les sabines i algun alien.

Baixada: podeu baixar per la mateixa via en 3 ràpels; 20, 30, 55 metres. Cal anar en compte en el primer ràpel, ja que té tendència anar a la canal.

La ressenya no us costarà massa trobar-la, hi ha varis blogs on estan publicades.

Apa, a escalar que el mon s'acaba

L'Aresta dels Cavalls- Sant Llorenç - 13-11-2010

L'Aresta dels Cavalls és una via plena de records; el primer cop que la vaig fer, tenia una mica més de 15 anys, començava a escalar i en Xixo Aspachs mi va portar. Vaig quedar parat de com pujava, sorprès per la llargària de la via. En aquella època sentia admiració pels més grans i que feia temps que escalàvem. Recordo que anàvem amb cletes, ara, em costa de creure com pujàvem sense gaires assegurances.
Després al cap d'uns anys, la tarda abans de marxar a fer la mili, hi vaig tornar anar amb la Ita, va ésser una d'aquelles tardes que et queden per sempre.

Una altra vegada hi vàrem tornar amb l'Olga, la meva filla, no tenia més de 7 anys, però pujava per tot arreu amb una tremenda facilitat. Va ésser una tarda de molt vent i, un cop a dalt, estàvem gairebé estirats a terra. Només la seguretat que donen els pares, la va mantenir serena i contenta.

Avui, hi hem anat per recordar aquests dies passats, i hem vist que la via l'han reequipat, posant moltes més assegurances de les que hi havia, penso que s'ha perdut tot el sentit de l'aventura en aquesta via, però que hi farem, segurament la farà molta més gent, però no aprendran a posar assegurances, ni escollir les presses que són més bones, i tampoc valoraran la valentia d'aquells escaladors que en 30-05-1937 van obrir-la sense gaire be cap assegurança. En Joan Rof, Miquel Carbonell i Santiago Sabatés del Centre Excursionista Sabadell varen ser els escultors d'aquesta obra, ara està millor equipada, però ja no serà mai més igual...

Sortim el collet del Cavall Bernat i veiem El Faraó, La Punta Camarasa, La Punta Serreta i al final el nostre objectiu L'Aresta del Cavalls, el vent és fort, però no massa fred, pensem si hem escollit bé, però seguim mirant aquest fabulós paisatge.

Des del Bolet dels Cavalls, podem veure plenament l'itinerari de l'Aresta, es veu esvelta, i retallada en cel blau. A vegades pensem que aquesta passió per la muntanya ens ho fa veure tot més bonic de lo que és. Però, també pensem que el dia que no sigui així, és que haurà canviat tot molt i ja no serem nosaltres mateixos.

Ja hi som, ja estem fent la primera tirada, ara, per on l'han equipat,té un passet per entrar a la reunió. Abans evitàvem aquest pas més dret, per l'esquerra i entrant directes a la reunió. No era fàcil, però la qualitat de la roca no et donava la confiança, per fer-ho per aquest cantó. Només de segon haviem entrat per aquí. Aquest pas és el més bonic de la primera tirada.

Ara hi ha dues reunions, una amb parabols i una altra amb espits, estan a tocar. La via original anava per la reunió dels parabols on està instal·lada la Ita. Sobre la reunió veureu un parabolt, però la via no va per aquí, cal fer un flanqueig a la dreta i pujar fins a trobar el primer espit.

El segon llarg no era el més difícil, però com es feia sense cap assegurança era el més complicat, i calia anar tranquil, seleccionant la roca fins que poc a poc perdia verticalitat i arribaves en un replà còmode. Era un moment de satisfacció ja que havies superat un tram arriscat.

Podem veure la Ita entrant a la 2ª reunió.

El tercer llarg és el més fàcil i només hi ha un pas una mica dret per entrar la reunió, per sort en aquest tram d'entrada a la reunió, la roca és més bona.

La quarta tirada és la més difícil, abans estava equipada amb algun pitó, i una bona savina, després ja sortides a un tram de més bona roca i encara que vertical ja arribaves a dalt d'aquest tram.

Amb el nou equipament, el darrer llarg es va directe, abans calia anar a l'esquerra i pujar entre les dues roques. Realment ha quedat més elegant sortir per aquí. Un cop a dalt, ens parem a veure la bona vista que hi ha sobre Montserrat, i el Pirineu més llunyà, però ràpidament i una mica emprenyats pel fort vent iniciem el ràpel.

La Ita es para un moment per fer una auto-fotogràfia mentre baixa pel ràpel, la veritat és que valia la pena parar a fer-la.

Després aprofitem per pujar a dalt de la Mola per esperar a veure la posta de sol. Les llums són impressionants, ens agradaria poder fer fotografies de tot per poder compartir aquesta visió, però això és impossible i intentem memoritzar-ho per poder recordar-ho en altres moments.

Una visió sobre el Montcau amb les darreres llums del vespre. Els tons rosats i blaus li donen una gran bellesa al moment.

Després de la posta de sol, i quan ja sembla negre nit, podem veure Montserrat retallat amb les darreres llums del dia. Avui ens tocarà baixar fosc, però haurà valgut la pena.

La nota discordant del dia, ha estat veure com han marcat amb pintura verda, una gran part del camí. No estem segurs, però per la freqüència de les senyals semblen d'una cursa. No podem entendre com en un parc natural es permet fer això, és una vergonya. Els responsables del Parc, haurien de cercar els autors i per tal de que els hi posin una multa i els hi facin netejar.

Aquest fet ens ha amargat una tarda preciosa. Ben segur que ningú hi farà res.

Malgrat la bona roca i el reequipament val la pena gaudir d'una escalada de les més elegants del Parc de Sant Llorenç.

Trobareu la ressenya en el llibre d'en Josep Barbera i Suquè, Sant Llorenç Pam a Pam, però no cal patir, és impossible perdés.

Apa, a escalar que el mon s'acaba

LA TROMPA DE L'ELEFANT - VIA BOY-ROCA - 6-11-2010

La tardor també ha arribat a Montserrat, ara estem en aquella època, on els arbres es transformen per donar el seu màxim color al paisatge. Les llums són més clares, però a la vegada els contrastos són més pronunciats. Hem deixat la calor per entrar en aquells dies un xics més frescos i també molt més agradables. Ara Montserrat està preciós i no podem deixar-lo de gaudir, és una oportunitat que no la podem deixar passar.

Pujar a Trinitats, en un dia clar i que la boira acaba just al Monestir, on les ombres de les agulles com la Mòmia es projecten sobre el mar de núvols. Saber-ho apreciar ens fa sentir una persones privilegiades, són emocions que ens fan sentir molt feliços.

Avui hem escollit la Via Boy-Roca de la Trompa de l'Elefant, una via que l'havíem fet varies vegades, però ara feia tant temps, que no ens recordàvem dels passos tan bonics que té.

Aquesta és una de aquelles vies cinc estrelles, que cap escalador montserratí pot deixar de fer. La bellesa de l'itinerari, la qualitat de la roca, el marc que l'envolta, són característiques que justifiquen sobradament que ens hi deixem caure un matí.

Podem començar des de diferents llocs; des de la canal de la dreta, o des del punt més baix. Nosaltres hem començat del punt més baix, la primera part supera una rampa sense massa dificultat, que podrem equipar amb algun alien i algun marlet. Poc abans d'arribar a la reunió trobarem un bon parabolt que ens assegura els tres metres que manquen fins a la mateixa.

Començant des de baix, aquest llarg té just 60 metres.

El segon llarg, un xic més difícil IV+, va per la dreta del fil de l'aresta, amb una roca meravellosa, i amb dues assegurances que ens ajuden a gaudir al màxim. Tens la sensació que no cal corre, al més important és progressar per aquest paradís, si vas massa ràpid, sembla que s'acabarà massa aviat.

El tercer llarg, ha evolucionat amb el temps, hem passat d'un llarg de Vé A1, a un llarg de 6ª+, on si no vols forçar ho podràs fer amb Aº, sense problemes. Aquí és veu com s'ha de restaurar una via, s'han canviat els burils per parabols, s'han tallat bé els vells i també s'han tapat molt bé els forats. Realment cal felicitar als artistes que han fet aquesta restauració.

La Ita està instal·lada còmodament en la 3ª reunió. Abans era una reunió d'estreps, ara simplement és una reunió penjada, amb molt bona vista.

Des de la quarta reunió veiem impressionats la bellesa que ens envolta, la Mòmia plenament retallada en el mar de núvols que poc a poc es va desfent, però que encara cobreix plenament la vall del riu Llobregat.

Arribant a la quarta reunió, aquesta tirada que està equipada amb tres o quatre assegurances, segueix amb la mateixa tònica que les altres, bona roca, una dificultat moderada i a gaudir que són quatre dies.

La Ita fent el darrer llarg, ara ja sentim l'olor del cim, tenim sensacions estranyes; estem contents perquè hem pogut gaudir d'aquesta via, però a la vegada estem tristos per que ja s'acaba.

Des de la darrera reunió, podem veure el Pirineu com està lluint el sol, les boires que encara estan lluitant amb el sol per que no les desfaci, lluita que avui tenen perduda.

Nosaltres pleguem les cordes, arreglem el material i tornem capa casa molt contents i satisfets.

Si encara no l'heu fet, no us espereu més, i si fa temps que la vareu fer, val la pena repetir-la.

Podeu trobar la ressenya a la següent adreça del blog de l'escalatroncs:http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/08/boyroca.jpg

A escalar que el mon s'acaba!!!!