Aprofitant uns dies de vacances, pocs, però suficients per anar a fer aquesta escalada, ens hem situat a Sotres per pujar per la pista que, fa molts anys, es va construir amb l'idea de pujar fins al Collado Pandébano i després baixar fins a Bulnes, però l'oposició va ser tan forta que tot va quedar a no res, i ara hi tenim un telefèric que puja cada dia un munt de turistes fins el poblet de Bulnes. Bé, nosaltres seguim pujant pel camí que passa per la Majada de Tenerosa capa el refugi J.D.Ubeda.
Les bordes ben conservades de Tenerosa i el refugi del mateix nom, ens fan parar una mica per gaudir del paisatge.
La posta de sol, ens deixa boca badats. La paret Oest canvia totalment el seu color i, malgrat la fresca que fa, ens quedem una estona per veure com l'ombra va guanyant un dia més al sol.
Al voltant del Refugi (1953 metres), també hi deixen acampar al cap vespre, ja que és un Parc Nacional.
Després d'esmorzar comencen les carreres pujant per La Canal de la Celada per anar a la cara sud. Nosaltres també volem pujar per aquesta cara i també estem atents a la gent que va pujant intentant que ens passin els menys possibles. Quan arribes al peu de la Cara Est, ja pots veure on comença la Directa hermanos Martínez, doncs hi ha un grup de militars i dues cordades amb guia que ja ho estan acaparant tot, que hi farem, sembla que fins a la tarda el temps serà bo i encara és molt d'hora.
Això d'estar encordat a peu de via i no poder començar a escalar no ho porto massa bé, però ja ens queda menys, per sort no som els darrers, encara hi ha un munt de cordades que aniran al darrera nostra.
El primer llarg és el més difícil de la via, IV+ per uns, i V per altres, hi ha un tac de fusta nou que assegura el pas més complicat, dona goig veure un bon tac i tan ben posat. Després cal tenir cura, ja que la roca comença a patinar per el munt de cordades que hi han pujat des del 13-8-1944. Sembla estrany, però en la majoria d'agulles la normal ha estat el itinerari que ha portat la primera cordada el cim, en aquest cas, la primera ascensió es va dur a terme 40 anys abans i per la cara nord, 5-8-1904 per la cordada Pedro Pidal i Gregorio Pérez (El Cainejo).
La Ita arribant a la primera reunió, fa una mica de vent fred, sembla que anuncia un canvi de temps.
La cordada que va darrera nostra és d'uns companys de Castelló que vàrem conèixer pel camí de pujada al refugi, ens ho hem passat força bé compartint zones d'escalada de les terres valencianes.
El segon llar és el més bonic, vertical, bona roca, voldries que tota l'escalada fos com aquest llarg.
El tercer llarg puja per un diedre fins just sobre d'un esperó, manté la dificultat de IV, i també és molt "disfruton".
Després venen les dues tirades dels "canalizos", que et preguntes com s'han pogut formar. Si veieu alguna fotografia de la cara sud amb neu ho entendreu. Durant el hivern tot el amfiteatre s'ompla de neu i quan es va desfent va baixant per aquest canalons deixant aquesta obra d'art per gaudir-ne els escaladors. També, quan plou diuen que baixa l'aigua com una riada per aquesta cara.
El cinquè llarg és el més fàcil de l'escalada, el principal perill i la caiguda de pedres de les cordades que van el davant. Després, ja deixem les cordes i seguim grimpant fins el cim del Naranjo, és una grimpada fàcil, però que cal tenir cura.
El cim, bonic, impressionant, amb molt bona vista, il·lusionats i contents ens fem aquesta fotografia per canviar la del blog.
I després, desgrimpada i 3 ràpels pel mateix costat de la normal. Per cert molt ben instal·lats.
Quan al cel hi ha bassetes a la terra s'hi fan pastetes, sembla que el temps vol canviar, i així serà, doncs al cap d'una hora estàvem envoltats de la boira i no sabíem com havia vingut.
El cim, bonic, impressionant, amb molt bona vista, il·lusionats i contents ens fem aquesta fotografia per canviar la del blog.
I després, desgrimpada i 3 ràpels pel mateix costat de la normal. Per cert molt ben instal·lats.
Quan al cel hi ha bassetes a la terra s'hi fan pastetes, sembla que el temps vol canviar, i així serà, doncs al cap d'una hora estàvem envoltats de la boira i no sabíem com havia vingut.Podeu trobar unes bones ressenyes del Naranjo al Desnivel 132. També, hi ha dues guies. No tindreu problemes per trobar documentació. Val la pena pujar-hi per alguns dies i així fer 3 o 4 vies.
El Xavi, fa el tercer llarg que comença amb una bona placa, roca excel·lent i està ben equipat, després segueix per una rampa amb molta roca solta que cal tenir cura.
En Xavi fent el tercer llarg, sembla brut, però aquest tros de placa està per gaudir de l'escalada.
La 
Poc a poc va guanyant alçada fins que ja veu la reunió. Hi ha alguns passos verticals que els ha fet molt bé.
A ultima hora de la tarda comencem a pujar, la muntanya ja té aquells colors màgics que li dona la llum del final del dia.
Encara no som d'alt i sembla que sol es vol amagar darreres de les boires. Esperem que quan arribem a d'alt encara el podrem tornar a veure.
Quan arribem a peu de via, sense donar-nos compte, ens trobem amb un munt de cordades, no sabem d'on han sortit, però la realitat és que hem de començar corrents per poder anar al davant.
Quan arribem a baix, estem cansats però satisfets, i ja comencem a pensar amb una altra via.
La millor ressenya que he trobat és de la 