diumenge, 20 de març del 2011

Montserrat - Canping - El Dru -Via Gaston va Bufat 20-03-2011

En el mes d'agost de l'any passat vàrem fer la Directa Americana, i ens va agradar molt, la roca d'aquest sector és molt bona. Aquell dia vàrem aprofitar per anar al peu de via de la Gaston va Bufat i vàrem quedar meravellats per la verticalitat i la roca de les tres primeres tirades anomenades Pilier Bonati. Ens feia il·lusió tornar-hi i avui que hi ha havia un bon pronòstic de temps hem aprofitat per anar-hi. Bé, si mireu aquesta fotografia veureu com es veu molt esvelt i atractiu aquest pany de paret.


El primer és el més difícil i més per nosaltres que no fem el 6c. Ens ha costat una mica agafar el primer espit i després amb Aº i lliure hem anat progressant, hi ha un pas abans d'entrar la reunió que cal superar una petita balma que cal tibar fort, després ja és un xic mes fàcil.

Aquí podeu veure la Ita entrant a la 1ª reunió,
Després fa un esperó que cal seguir de esquerra a dreta, és molt vertical, però està ben assegurat, hi ha una serie de forats que no es veuen i fa que sembli una mica més difícil, després pert una mica de verticalitat per entrar a la 2ª reunió, nosaltres hem empalmat fins a la tercera, ja que aquest tros és molt vertical i amb molta més presa, realment surt un llarg impressionant. Des de la 3ª reunió podeu veure a la Ita pujant per aquest tros vertical.
La Ita arribant a la 3ª reunió.
En el quart llarg canvia la via, ja no té la continuïtat dels tres primers llargs, però està molt ben trobada i també segueix sent interessant. En aquest llarg cal superar primer un tram fàcil fins arribar a un muret que ens portarà sota mateix d'una balma, cal superar-la i després entrarem a la reunió. Aquí cal tenir cura amb les pedres.
El cinquè llarg és un xic estrany, des de la reunió es veu roca trencada, invertida, però cal anar una mica a dreta per després anar pujant en diagonal a l'esquerra, els passos són bonics però la qualitat de la roca et condiciona una mica, després veus que es fa bé. Ull per arribar a la reunió, ja que hi ha moltes pedres soltes.

El sisè llarg comença per la dreta d'una llastra, el principi no és difícil, per situar-nos sota d'una balma, aquí la cosa canvia, ja és molt més dret, cal anar cercar un marlet que ja es veu des de la mateixa reunió, després caldrà tibar fort, segueix un tros dret i ja entrareu a la reunió. Com cal fer un canvi de la reunió, ja podeu anar directa a la reunió de l'esquerra, tot posant una baga llarga, les cordes segueixen molt bé.
El darrer llarg és molt bonic, vertical, bona roca, ho té tot per gaudir pujant, hi ha un pas complicat al mig que exigeix una mica més, però en el conjunt és una passada.
Com nosaltres hem optat per baixar caminant hem seguit des de la darrera reunió i així la Ita m'ha pogut fer aquesta foto.

Aquest és el premi de quan surts per dalt, una vista impressionant sobre els Gorros i Sant Benet, val la pena.

La via està equipada amb espits fins a la tercera reunió, i amb parabolts de la tercera a dalt. Cal portar unes 15 cintes si voleu empalmar la 2ª i la 3ª , i si voleu fer les tres primeres amb un sòl llarg en necessitareu unes 17. No cal portar res més que la baga de reunió. Les reunions estan plenes de bagues velles, sembla que si pot baixar, però caldria canviar-les. Si voleu baixar en ràpel millor fer-ho per la Directa Americana.
Apa a gaudir-la.....

dilluns, 7 de març del 2011

Sopeira - Pic Sant Cugat - Via Calçotets 06-03-2011

Sopeira és un municipi de l'Alta Ribagorça, a la Franja de Ponent, just a la vall de la Noguera Ribagorçana, a l'indret on aquesta s'encaixa en el congost de Sopeira o pas Nou, aprofitat per la construcció del pantà d'Escales.
Prop del poble hi ha el monestir romànic llombard del final del segle XI, que val la pena fer-li una visita. Podeu demanar que us hi acompanyin sense problemes en el mateix poble. Des del parking del monestir ja podeu veure la paret del Pic de Sant Cugat al seu darrera, també podreu localitzar la via, ja que es veu marcada pel pas dels escaladors.

Per la seva aproximació, haureu de creuar el riu per aquest pont i seguir un caminet que passa pel costat de la central elèctrica, després començareu a pujar tot seguint senyals vermelles i fites. Cal tenir present que a peu de via si arriba des de la seva dreta, per tant, cal anar pujant per una especie de vall, fins a passar la vertical de la via, després pujar fins a la paret i fer un flanqueig a l'esquerra fins a peu de via.
Des del peu de via, ja podreu veure els parabols vermells, el primer llarg ja comença amb una placa molt maca fins a un tram més dret que és una mica més difícil, després ens hem de situar sota d'un gran bloc (visible des del poble), que haurem de superar fent una forta tibada...., després haurem de caminar uns metres fins a la reunió.

Des de la primera reunió, podem veure el bonic poble de Sopeira, així com el monestir que us hem comentat abans.
El segon llarg, l'hem de començar en direcció a la dreta, des de la mateixa reunió ja veurem el primer parabol a uns 10 metres, anirem trobant alguna assegurança i també en podrem posar alguna més amb l'ajuda d'algun alien o alguna sabina. Aquesta tirada no és gens maca, però ens porta fins a sota mateix de la placa de la tercera tirada.
Aquesta tirada és curta, però molt bonica, està ben assegurada i ens situa sota mateix de la gran fissura que raia la paret i que és visible des del mateix poble.
Iniciem la 4ª tirada, amb un tram molt dret fins a la primera assegurança, després hem d'anar treballant la fissura, que sembla impossible que sigui tan perfecte, poc a poc anirem guanyant alçada fins un punt on hi ha dos burils junts, després la fissura segueix però no es veu cap assegurança, aquests metres els podrem assegurar amb algun tasco o algun friend gros, nosaltres hi varem posar una baga encastada pel nus, ja que els friends no hi quedàvem prou bé, després entrem en una placa molt fineta fins a la 4ª reunió. Nosaltres vàrem empalmar fins a la reunió 5ª, sense problemes, això si, cal tenir cura a les cintes (18) i en el passar les cordes.
Quan la Ita estava arribant a la reunió 5ª després d'empalmar les dues tirades, en va fer aquesta fotografia, on podeu veure que estàvem contents i animats per seguir amb les tirades següents.
Sortim de la 5ª reunió en diagonal a l'esquerra, per anar pujant per una gran placa vertical molt bonica i a la vegada molt ben equipada.
La 7ª tirada, segueix la mateixa tònica, però un xic més fàcil. Realment els obridors d'aquesta via han escollit molt bé el itinerari. D'aquí, ja podem veure la placa de l'última tirada, i encara que lluny es veu un canvi de tipus de roca.
El darrer llarg, per nosaltres és el més bonic de tota la via, per la qualitat de la roca, per la forma que està oberta, per la dificultat, també per la llargada de la mateixa. No cal dir, que ens ha costat una mica, ja que el pes de les 7 tirades anteriors es fa notar.
Després haurem de baixar amb 6 ràpels, tots ells equipats en les reunions amb anelles. Cal tenir cura al baixar en fer passar les cordes pels llocs on hi ha menys possibilitats de que es quedin enganxades a l'hora de recuperar el ràpel.
Aquesta via esdevindrà una de les gran clàssiques del prepirineu, ja que la bellesa del seu traçat, la qualitat de la roca, i el seu equipament la fa totalment recomanable.
Material: 18 cintes i bagues per les sabines.
Cordes de 60 metres.
Material addicional: alien vermell i camelots vermell i verd.
Recomanació: estaria bé, que porteu bagues per canviar els ponts de roca, com a mínim per 5 o 6, ja que actualment estan molt velles.
Apa, que la gaudiu a tope com nosaltres.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Sant Llorenç de Munt - Paret del Camí dels Monjos - Cinglera de les Onze Hores - Via Punta d'en Clerc. 26-02-2011

La Punta d'en Clerc, va ésser una de les nostres primeres escalades, i en el transcurs d'aquests anys d'escalada l'hem repetit moltíssimes vegades, al principi la fèiem amb artificial i amb tres tirades, però poc a poc la vàrem alliberar i la vàrem començar a fer en dues tirades. Hem tingut ocasió de repetir-la amb molts companys d'escalada, l'hem fet plovent, en solitari, amb molt fred, amb boira (com avui), amb molta calor, al matí abans d'anar a treballar, a la tarde després de treballar, i sempre ens ha agradat. No és una gran via, però no sabem perquè però ens l'estimem i any darrere any, la repetim.
Avui, ens hem llevat amb un dia trist, amb boira a Montserrat i a Sant Llorenç, marxem de casa en direcció a Montserrat, però quan hem vist que no es veia res, hem decidit anar, com no, un cop més a la Punta Clerc. A la Ita, sempre rondina quan li dic d'anar aquesta via, sempre diu lo mateix, amb les vies de bona roca que hi ha hem d'anar a la Clerc...., però al final sempre accepta la proposta.


Quan hem baixat, la boira s'ha aixecat una mica i hem pogut fer la fotografia de rigor, amb la Punta Camp i la Clerc a primer terme.

Realment feia un dia per quedar-se a casa, però hem començat a escalar i a base d'anar-nos bufant els dits hem anat pujant. Malgrat el fred, la humitat, i la boira he pogut forçar-la tota en lliure, menys el pas de sortida.

A la meitat de la segona tirada(3ªoriginal) m'he parat per fer una fotografia a la Ita que m'estava assegurant amb atenció. Actualment la via està equipada amb burils i spits, però les reunions estan una mica justes, penso que algun dia haurem de fer un cop de cap i restaurar-la amb parabols.
A la darrera tirada, la roca canvia i és molt bona, permet forçar-la molt bé en lliure i gaudir d'una bona escalda, vertical i elegant.

La Ita contenta sortint del darrer pas, sap que ha valgut la pena malgrat les condicions climatològiques desfavorables. Un cop més som aquí d'alt, estem contents i ben segur que encara hi tornarem algun cop més.

Via oberta pels escaladors sabadellencs; J.Vidales, E, Mayoral, i R. Vallribera.
Escalada típica de Sant Llorenç del Munt, roca no massa bona a la part baixa i excel·lent a la part alta.
Apa, si encara no l'heu fet, val la pena anar-hi una tarda o algun matí d'aquells que cal tornar ràpid a casa.





dissabte, 19 de febrer del 2011

El Rave - Via Tambors de guerra - 19-02-2011

Avui hem anat a fer el Rave, bé, dit així i a segons a qui li diguis es quedarà amb una cara de moniato. Quan parlem d'un rave pensem amb una hortalissa, doncs ja anem bé, ara doneu-li la volta, la convertiu en una roca, i estareu davant d'una de les agulles més curioses de la Plantació a Montserrat. Si addicionalment teniu curiositat per l'historia de l'escalada, aquesta va ésser ascendida per primer cop el 25-6-1941, per E. Mallafré, C. Romeu, F. Blasi i J. Piqué.
Quan jo vaig començar a escalar a l'any 1969, ja havia sentit explicar com vàrem pujar-hi, i francament m'impressionava tant, que fins hi tot li tenia una mica de respecte.
Avui, hem escollit la Via de Tambors de guerra, perquè va per la cara est, i hem pensat que no faria tant fred.

Ens hem aproximat a la via pel canto contrari, però gràcies aquest error hem pogut fer aquesta fotografia de la via que volíem fer. Les punxades que hem patit, han valgut la pena.


La seva veïna La Campana, és força esvelta i també mereix una visita, però com jo l'havia fet fa molt temps l'hem deixat per un altre dia.

El primer llarg és força senzill, però cal anar en compte, ja que la primera assegurança està a uns 10 metres de terra.


Quan arribo a la primera reunió, i veien com està montada prefereixo empalmar les dues tirades, com són curtes, es pot fer sense problemes, cal tenir cura amb el fregament de les cordes. La superació d'aquest petit extraplom requereix l'utilització d'un estrep.
Són tres passos extraplomats, però després ja canvia i permet progressar més ràpidament. Quan veiem que ja no extraploma podem sortir en lliure sense problemes, la roca és franca i de molt bona qualitat fins que falten 5 metres que ja està més descomposta, però ja no hi ha dificultat.

Des del cim podem veure la Sentinella, per una de les arestes més boniques de Montserrat, val la pena fer la via GEDE, tot un exemple de com s'escalava en aquella època, 1953.

Un cop a d'alt, on només hi ha espai per una persona, ens disposem a baixar d'un munt de bagues, prèviament revisem on estan lligades. Fa temps que no fem ràpels instal·lats a base de pitons vells, sabina filferro, etc...., però no es pot fer d'altra manera, ja que aquí la roca no és prou bona per equipar-ho d'altra forma.

Podem veure a la Ita en el ràpel, on la darrera part és una mica volat.

l'Aproximació la podeu fer pel camí de Sant Jeroni, i un cop passat el mirador, heu de seguir uns 300 metres fins a trobar un collet amb una gran fita, després aneu baixant i ja veureu quan heu de deixar aquest camí per anar a l'esquerra. Per fer la via que hem fet, cal donar-li la volta a tota l'agulla.
Apa, aneu-hi i gaudireu d'una escalada força bonica, amb una agulla plena d'historia. Us recomano, que cerqueu bibliografia, ja que val la pena saber com vàrem pujar els primers escaladors.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Sant Llorenç de Montgai - Esperó Remacha - Cristian Guitiérrez 12-2-2011

Després d'una bona estona esperant que marxés la boira baixa, i que sortís el sol, ens convencem de que si avui volem escalar, ho haurem de fer amb fred i boira. El termòmetre marca 3 graus, i amb aquesta humitat encara dona més sensació de fred. Canviem de plans i anem a repetir la Via Cristian Guitiérrez a l'Esperó Remacha. Sabem, per altres cops que l'hem fet, que la roca és molt bona i l'equipament també.


En el primer llarg, no parem de bufar-nos els dits per veure si els escalfem una mica. No ens reaccionen fins que arribem a la reunió. Aquest llarg que normalment es fa bé, avui ens ha costat una mica més. Realment no veiem altre gent escalant. Uns que estaven aquesta via ja l'han fet i marxen capa casa, però ens animen a seguir escalant.
El segon llarg, té uns passos força finets al sortir de la reunió, ens fan rondinar una mica, però al final surten, després encara que la dificultat es manté, ja és una mica més bo de pressa fins a l'entrada a la reunió. que hi ha un pas una mica "tonto" sinó no vas un xic a l'esquerra.

La Ita, s'ha posat tota la roba que duia i encara té fred, però està atenta assegurant doncs els 10 primers metres d'aquesta tercera tirada són els més difícils, 6ª+, i malgrat el fred em surt força bé, sembla que ja ens anem acostumant.

Per sortir agafem una reunió que està mig arrencada, després cal tibar fort fins a sortir d'aquest tram més dret però amb excel·lent roca i això es nota.
Un cop he sortit i abans d'entrar el tram més fàcil fem aquesta fotografia, després ja no ens veurem fins a d'alt.
Darrere reunió amb l'aigua al fons, no cal que us digui que és molt còmoda aquesta reunió.
La Ita plegant la corda amb l'autocaravana al fons, són les 3 de la tarda i encara no ha marxat la boira.

Just quan arribem a l'autocaravana, surt el sol, ara ja és massa tard i no podem fer altra cosa que gaudir del paisatge.
La ressenya la trobareu a la Guia Lleida Climbs o al Bar del poble de Sant Llorenç, de fet no té massa problema és la que va més a la dreta.
Apa a escalar que el mon s'acaba.

diumenge, 6 de febrer del 2011

El Gorro Frigi - Via Badalona - 06-02-2011

Fa dies que no actualitzem el blog, no hem deixat d'escalar, ho hem fet en escalada esportiva i no penjem les fotos d'aquest tipus d'escalada. Ens agrada més compartir les escalades de més d'un llarg. També, han estat dies que hem aprofitat per anar corre per les muntanyes properes a casa i anar agafant fondo.
Ahir, vàrem decidir pujar a la Mola corrent, per anar cada un al seu ritme, vàrem sortir de dos llocs diferents, la Ita del dipòsit i jo des de la Torre de l'Àngel. Vàrem escollir bé el dia, i ens ho vàrem passar molt bé, però a la baixada la Ita es va torçar el peu i avui encara li feia una mica de mal. S'ha quedat a casa reposant, segurament que la setmana vinent ja podrà tornar a sortir.
He quedat amb el Xavier, i no ens volíem complicar massa el dia, li he proposat d'anar a la Badalona del Gorro Frigi, i li ha semblat bé, fa molts anys que no la fa, a igual que jo.
Ahir, a la tarda, vaig tornar a mirar el llibre que em va regalar el meu amic Rafel; Les Pyrénées en faces de Laurent Lafforgue, (un gran llibre que no ha de faltar a cap muntanyenc/escalador que li agradi el Pirineu), i vaig veure la ressenya de la Badalona amb unes fotografies molt maques, i vaig pensar estaria bé repetir-la, bé doncs ja hi som.




En el primer llarg, no hi toca el sol en aquesta època, però no fa molt fred i ho fem sense problemes. Em costa recordar exactament per on anava la via, fa molts anys i hem fet moltes escalades, però sé exactament on és la primera reunió, entre mig de dues balmes petites i que s'anava en diagonal. Trobo les 2 assegurances, suficients per aquest llarg que no és difícil, podem reforçar-ho amb un pont de roca i un alien vermell.

En Xavier es troba força bé de la lesió de la seva espatlla i va pujant molt bé, sense problemes, només diu que nota que fa molt temps que no escala.
La Badalona és una d'aquelles vies que són una clàssica dels Gorros i de Montserrat, però que ha quedat en segon terme a mida que s'han obert altres vies molt millor equipades. És un gran llàstima, ja que és francament disfrutona, sense cap compromís especial, i et fa pensar mentrestant vas pujant cercant l'itinerari, ja que les assegurances allarguen més que les vies veïnes. Resulta estrany que la repeteixin més els estrangers que nosaltres.
Des de la primera reunió podem veure el Trencabarrals imponent sota mateix del camí que va a Sant Jeroni.


La segona i la tercera tirada les ajuntem i fem reunió sobre mateix de la gran llastre, fa 40 anys, ja dèiem que un dia cauria i sembla que encara està prou forta, jo per si a cas, ni la toco. En Xavier si posa sobra sense cap mena de problema, i s'estalvia un passet una mica difícil. Els dos llargs junts són més disfrutons, i et permeten gaudir molt més d'aquesta bona roca. Les assegurances són de color vermell i va bé per conèixer les reunions i estar segur que estàs fent la via correcte.
La quarta i la cinquena també les ajuntem amb un sol llarg, va molt bé això de portar cordes llargues, abans això no ho podíem fer. En la quarta tirada hi ha el pas més compromès de la via, Vé, es tracta de passar una doble balma, entrant de dreta a esquerra, aquest pas està molt ben assegurat. La propera reunió la fem al forat característic.
Després hem sortit per la Via del Carles, ja que una va molt al costat de l'altra i és difícil de separar.

En Xavier amb el Trecabarrals a darrera, les vistes que podem gaudir des d'aquí, són impressionants. Avui,a igual que ahir, el dia és molt clar i la visibilitat és de molts quilòmetres, podem veure molt bé el Montseny, la Tossa, el Puigmal, el Pedraforca, etc...
Però, lo que més ens impressiona és la vista sobre el Cavall Bernat, que queda retallada sobre els cims del Pirineu.

Ha estat una bona escalada, divertida, bonica, sense masses dificultats però que cal vigilar, ens ho hem passat molt bé. Si encara no l'heu feta, val molt la pena.
Gorro Frigi: 1141 metres.
Primera Ascensió: juny 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada.
Dificultat màxima: Vé.
Podeu trobar la ressenya en el blog de l'escalatroncs.
Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!