dissabte, 31 d’agost del 2013

Pirineu - La Foratata - Cara Sud. Via Valle de Tena 18/08/2013

Avui és el segon intent, el primer vàrem anar confiats pensant que sabíem el camí, quan portàvem quasi una hora pujant ens adonem que hem errat totalment. Hem de baixar altre cop a Formigal i tornar pujar per l'altre canto. Com s'ha fet tard, deixem les motxilles a la furgo, i anem a veure el camí que puge fins un coll des d'on podem veure la via.

Avui hem anat a tret fet, i en poc mes de 45 minuts ja érem a peu de via, però teníem 2 cordades davant i dues al darrera. Certament aquesta via s'ha convertit amb la gran clàssica de la Vall de Tena. Es veu que hi ha dies que han estat vuit cordades que l'han fet. La clau de l'èxit ha estat l'itinerari, la bona roca, l'equipament i la seva ubicació amb unes vistes impressionants. 


Els tres primers llargs predominen les plaques, amb aquelles petites canals que recorden al Naranjo, és una escalada plaent, i neta.
 Manel en el primer llarg.
 L'Ita entrant a la primera reunió, on hi ha un pas finet...
 2º llarg
 3er llarg
 Entrant a la tercera reunió.
 El quart llarg comença amb una placa per anar a cercar un fil d'aresta, on hi ha un pas exigent per entrar-hi després seguirem vertical fins a la reunió.

 Entrant a la 4ª reunió.
 El cinquè llarg, segueix per un diedre fins un pi, on ens desviem a l'esquerra per unes fissures que ens portaran a una reunió en un balconet.
 El sisè llarg comença un tram vertical per una fissura per anar tot a l'esquerra     per tornar a la dreta i finalment sortit recta fins a la reunió sota mateix d'una gran xemeneia.
 La sisena reunió en un collet al peu de la xemeneia. 
 La setena tirada es una xemeneia molt vertical que a la part final desploma. És la tirada de la via, li donen 6b+, però es pot fer amb V+ A0. Es impressionat, brillant, un gran llarg.



 L'ita fent la xemeneia i en el collet les altres cordades.
La vuitena tirada surt vertical per anar a cercar una xemeneia, aquesta més curta i més fàcil, però no ens despistem.

 L'Ita sortint de la darrere xemeneia 
 El darrer llarg més fàcil i després de superar un diedre ens portarà directament al cim.
Ens ha agradat molt, és una via per repetir, bon ambient, i una escalada molt disfrutona.


Els companys Manel i Joan Carles que ens anaven el davant ens han anat marcant el itinerari i els Bascos del darrera ens ho han fet passar bé.



Ens ha quedat un gran record.
Ara, ens toca baixar, primer desgrimpem fins un coll amb grans blocs, després anem a cercar un collet més alt des d'on trobarem una feixa d'herba que sembla molt estreta, pero que es baixa be, poc a poc, anem baixant caminant sense problemes fins que cal desgrimpar uns 20 metres, aquí cal tenir un xic més de cura, després ja per terreny més fàcil fins que trobem el cami de pujada.



Us deixem la ressenya, val la pena anar-hi, i abans que patini.

Aproximació: des de la part alta del Formigal cal cercar un carrer que es diu la Foratata, des d'aquí surt una pista que està tancada amb una tanca, seguiu-la fins que a l'esquerra veureu unes fites que us portaran a un coll des d'on ja veureu el peu de via. Cal tenir en compte, que la via comença a la part més baixa de la roca, si entreu per la feixa de més a dalt us trobareu a la segona reunió. Millor començar des de baix, la via s'ho val.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Vacances al Pirineu del 15/8 al 27/8/2013

Les vacances són allò que tan esperes i que ràpid que passen, però durant aquest espai reculles un munt de vivències, records, sensacions, olors, emocions, etc...

Hi ha moments que es converteixen en una necessitat, quan portes un temps dur de treball i els caps de setmana no són suficients per recuperar-te, és quan comences a pensar que necessites unes vacances, necessites temps per fer el que t'agrada, per gaudir de la llibertat del temps per un mateix.

Hi ha moments que necessites fer un viatge llunyà, d'altres que gaudint d'uns paisatges propers en tens prou, cada temps de vacances té uns al·licients diferents, tot dependrà de l'estat emocional de les persones, però el més important és saber-les gaudir, trobar aquell espai que et fa feliç i que en fa tornar a casa amb noves il·lusions.

 Aquest estiu hem anat a fer una volta pel Pirineu, hem escollit uns racons que ens han omplert molt, hem caminat, hem visitat pobles, hem escalat i hem gaudit de la llibertat que ens dona el fet d'anar amb l'autocaravana. No estem obligats a quedar-nos enlloc, i ens podem quedar a on ens agrada tot el temps que volem. Marxem si fa mal temps, o ens quedem si el temps és bo i l'entorn ens agrada.
 Aquest estiu ha estat més plujós que altres anys i per aquest motiu hem pogut veure uns camps, uns paisatges, unes flors que ens han enamorat. La flor de neu, tan buscada, aquest any l'hem trobada, i en un lloc on n'estava ple.
 La quantitat de flors que tenim el nostre Pirineu li donen  un color extraordinàriament encisador, parar-se i gaudir d'aquest color és quelcom més que està de vacances, és sentor i viure la natura.


 I els poblets, que bonics que estan, tots decorats amb les seves flors. Predominen el geranis, segurament perquè és la planta més forta i que dona més color. Hi hagut moments que ens ha semblat que estàvem a Suïssa i en realitat estàvem al costat de casa.
 Acabar una escalada, arribar a un cim i sentir-te envoltat per les boires, són sensacions que cal parar i viure-les, no pots deixar-les passar com un cim més, o una visió més, cal parar-se i gaudir d'aquells instants, que mai més es repetiran.
 Trobar una roques, que la seva formació ja et convida a pujar-les, pensar que han estat anys i anys, sense que ningú les hagués escalat, fins que algú li ha posat el ull, ha vist un possible itinerari i l'ha obert. Després tot una colla hem corregut a escalar aquella paret que havia estat oblidada donant-li una nova forma de viure i entendre aquesta muntanya.
 Les llums que canvien a cada instant, només un xic de boira, fa que el paisatge tingui una altra tonalitat.

 Aquesta any l'aigua brullava per tot arreu, cascades i cascades d'aigua que donàvem una sensació de vida extraordinària, per què no pot ésser sempre així?
 Arbres morts que donen vida el paisatge, quin contrasentit, però quina realitat.
 Animals que ja sembla que no existeixin per molts dels nostres infants, però li donen vida aquell paisatge verd.
 No hem anat al Perú, però hem tingut oportunitat de gaudir de la seva bellesa en el nostre Pirineu.
 I escalar??, doncs si també ho hem fet, el temps ens ha deixat fer cinc escalades molt maques, ens ho hem passat d'allò més bé.
 Hem escalat amb diferents tipus de roca, hem acaronat amb força les presses per tal de progressar, hem gaudit de les seves formes i dels seus passos que ben segur que recordarem durant temps.
 Hem gaudit de l'espai, la verticalitat, la profunditat que ens dona el fet de escalar les muntanyes. Hem desafiat a la gravetat i hem sortit contents al cim.
 Hem estat de sort amb el temps, hem pogut escalar amb màniga curta tot i està a una certa alçada.
Hem tornat amb un sac de records, d'emocions, vivències, que ens animen a seguir planificant noves vacances.

En els propers dies us anirem explicant les cinc escalades que hem viscut en aquestes vacances.

Apa, a escalar que el mon s'acaba.



dilluns, 5 d’agost del 2013

Montserrat - Serrat de Sant Jeroni - Via Canet-Rosales-Alonso. 04-08-2013

Agost de 1971, feia poc que escalava i uns reconeguts escaladors de Sabadell, més grans que jo, em varen dir d'anar a fer la Talaia Gran a la Regió d'Ecos, poca cosa en sabia d'on era, però tenia tantes ganes d'escalar, que no m'ho vaig pensar dues vegades. Dissabte a la tarda, tren a Monistrol, cotxe de línia al Monestir i a peu fins a Santa Sicília per pujar la Canal del llum fins a dormir a la font del mateix nom. L'un demà acabem de pujar la canal fins el Coll de Migdia, voltem la Talaia i fem la via normal, vaig quedar bocabadat de la quantitat de roca que hi havia per aquella zona, encara recordo lo feliç que vaig tornar d'aquella escalada.

Han passat 42 anys, tornem a ser a la Font del Llum, amb uns altres companys, en Rafel i la Pilar. Fa un dia calorós a matar, portem la idea de fer la Via Homo Montserratinus, però ens ho hem mirat malament i el sol li dona de ple, i sembla que en tenim per estona abans no marxi, per altra banda, jo estic tocat per la calor, estic mig marejat, i no em passa tot i reposant a l'ombra de la magnifica font de la llum. Esperem una estona i decidim que aquí no farem res, acabem de pujar la Canal amb l'idea d'anar a la Via Canet-Rosales-Alonso.            

 Des del coll baixem i voltem la Talaia fins un lloc que ens sembla que hem de pujar, ho provem i ens equivoquem de canal, baixem i ens ho tornem a mirar, cal pujar per l'esquerra de l'Agulla de la Pilota. (aquesta agulla va ésser escalada el 18-6-50, per en J. Nubiola, J.M.Torras, J. Claret i J. Perayre, amb la particularitat que per superar la balma, varen fer un triple pas d'esqueneta, deu ni do). Ara si que hem trobat el camí i en poca estona som a peu de via.
 El primer llarg, li posen III+ i només hi ha una assegurança, l'Ita el vol fer, va progressant sense entrar a la canal agafar alguna savina per assegurar-se, se la veu tranquil·la i quan veu l'assegurança segueix fins a la reunió, poc abans agafa un arbret. La primera ascensió, vàrem fer-hi dos llargs i anaven més per la canal. Ara és un sol llarg i jo diria que algun pas de IVº si que el té.
 No estic massa fi, però decideixo fer el 2on llarg, li posen IV, Vè. Sortir de la reunió fins arribar a la primera assegurança hi ha algun passet que cal tenir cura, després és vertical i bonic, fins que hi ha algunes assegurances més juntes (abans es feia en artificial) que malgrat és vertical, a la vegada és plaent.
 Aquella època ho aprofitàvem tot.
 En Rafel i l'Ita a la segona tirada.
 En Rafel al darrer pas abans d'entrar a la reunió.
 En Rafel fent la tercera tirada.
La tercera tirada, segueix un diedre estrany (pas de V+) per sortir després de 2 burils (antiga reunió) a la dreta per seguir per una aresta fins el cim del contrafort.
 La quarta tirada és un diedre vertical i que demana atenció. V+.
 En Rafel superant el pas més difícil. 
 Ja som d'alt, només per les vistes sobre el Gegant Encantat, Plecs del Llibre, la Salamandra, etc, ja val la pena.
 Per baixar, optem per no fer els ràpels i fer una petita excursió, donant la volta pel Camell i tornant altre cop al punt de partida. Passant per l'antic Restaurant de Sant Jeroni, podem veure que la gent ha fet fites de les pedres que resten de l'edifici.
 La Salamandra.
 Les Talaies.

La ressenya publicada a la guia d'en Josep M. Rodés i Ferran Labraña.

Ascensió que resulta força interessant, possiblement ens pot servir per situar-nos sinó coneixeu la zona. Ens ha fet especial il·lusió perquè coneixem els que la vàrem obrir.

Via homenatge a 3 escaladors Sabadellencs que varen morir d'accident d'escalada.

Primera Ascensió: Nandi Salas, Ramon Sánchez, Magda Ortiz, 8/6/75
Material: 10 exprés, baga per reunió, bagues per les savines, i els aliens grocs i vermell i 3 recuperables.

Aproximació: pujar la Canal del Llum fins ell Coll de Migdia, baixar un xic (sempre seguint marques grogues que van a Sant Jeroni) tot voltant les Talaies, pujar passar la canal que puja al costat de les Talaies, i just abans d'arribar a l'agulla de la Pilota, podeu pujar per una canal, que el principi està molt polida, (millor entrar per la dreta) i anar seguint la torrentera fins que arribareu a una corda fixa, la deixeu per anar a la dreta on hi trobareu el peu de via.

1ª Tirada: pujar per l'aresta que hi ha a l'esquerra de la canal, hi ha un parabolt a 20 metres, però podeu agafar alguna savina de la canal. 35 metres.

2ª Tirada: sortir vertical, podrem posar un alien groc, després una savina petita i ja arribarem a un parabolt, pugem uns metres verticals fins un segon parabolt, aquí fer un flanqueig a la dreta fins trobar una sèrie de burils que progressant vertical i amb una bona escalada ens portaran a la reunió. 30 metres Vè.
3ª Tirada: sortim de la reunió per situar-nos sota d'un diedre-xumaneia, primer hi ha un pitó, després un buril i un parabolt. Pas explosiu i estrany V+, després arribarem a 2 burils (antiga reunió) per sortir a la dreta anant a cercar una placa que ens portarà al cim d'un relleix.
4ª Tirada: davant nostre hi ha un diedre, cal seguir-lo, poc a poc es va posant vertical, fins arribar a un parabolt, tot seguit, hi ha el pas més difícil de la tirada, que és arribar a un pitó (V+), després és manté vertical però menys exigent fins arribar a la 4ª reunió.

Descens: des d'aquesta reunió pujarem al cim, on trobarem una savina amb un mellon que ens assegurarà la desgrimpada fins al collet, d'aquí, seguint encordats, pujarem per un diedre que ens portarà a d'alt d'una agulla, seguirem carenejant fins una altra agulla que baixarem. Des d'aquí en un tres i no res ja serem a les escales que porten a Sant Jeroni. Ara tenim dues alternatives, anar a cercar la canal que amb dos ràpels ens deixarà a peu de via, o caminar una mica més i conèixer la regió, seguint el camí que ens portarà altre cop al Coll de Migdia.

Apa a escalar que el mon s'acaba!!