Follow by Email

diumenge, 29 de juliol de 2012

Montserrat - Magdalena Superior - Via Mingo Arenas-29-07-2012

A finals del mes de juliol del 1972, després d'unes vacances frustrades per problemes familiars del meu company, vaig pujar a Montserrat tot sol, vaig anar a buscar a la Ita que estava de vacances amb la família a Montserrat, érem molt joves, 15 i 16 anys, encara no sortíem plegats, havíem fet alguna escalada amb altres companys, però junts i sols encara no havíem fet cap via. Jo havia fet aquesta via el mes de maig amb un altre company, en tenia un molt bon record, escalada difícil però molt franca. Tot un repte per anar junts.    
 Avui, 40 anys més tard, tornem a repetir la mateixa via, ho fem acompanyats d'un gran amic, en Rafel. Quantes coses han canviat; estem casats, tenim dos fills que són una joia, i aviat serem avis. Ostres, en aquesta escalada varem canviar les nostres vides. (ressenya facilitada per en Lete).
Després, hem repetit aquesta via en diverses ocasions, però amb les noves obertures l'havíem deixat de banda.
L'Ita també vol formar part d'aquesta repetició i fa el primer llarg, intenta anar per on anava i deixant a banda els parabols verds. La reunió està a la segona franja, al costat d'un gran bloc.
 En Rafel i l'Ita a la primera reunió.
 El segon llarg és una passada, primer cal pujar fins un pitó (una U trencada) després veurem just al vell mig de l'aresta un còdol que sobresurt, cal anar a cercar-lo i llaçar-lo, és un bon merlet. Cal seguir recta, fins una flor de pitons. La roca és molt franca. Aquí es posa una mica dret fins arribar ala reunió. Actualment, està reequipada amb dos espits , hi ha 3 burils més.
 La flor de pitons del segon llarg. 40 anys després segueixen al mateix lloc. 
 En Manel arribant a la segona reunió.

L'equipament de l'època, bé, la cinta és molt més moderna.

 En Rafel i l'Ita a la primera reunió.

 En Rafel entrant a la 2ª reunió. 
 Dues coses no han canviat amb el temps, les marietes que sempre trobem aquesta segona reunió i les formigues de l'arbre de la 3ª reunió. Ben segur, que ja són altres generacions...
 En Rafel va el tercer llarg, el de les canaletes, surt a l'esquerra fins situar-se sota de la primera canaleta on hi ha un bon pitó, després cal canviar de canaleta on trobarem un segon pitó, seguim pujant vertical fins una sabina on podem pujar una bona assegurança que ens assegurarà en flanqueig fins a la tercera canaleta. Aquest darrera part, caldrà tenir cura amb la roca. També és pot reforçar amb un alien groc i un de vermell. Llarg impressionant si ens situem a l'època, cordes de cànem, espardenyes d'espart, i encordats a la cintura.
 Entrant a la 3ª reunió. 

 En Rafel i l'Ita contents a la tercera reunió, mentrestant jo estava pujant la darrera tirada,
El quart llarg era el que tenia més mite en aquella època, només hi havia la possibilitat de posar dos pitons, avui està reforçada amb alguns espits. Des de la reunió cal sortir a l'esquerra fins a l'aresta, després progressarem vertical per la placa, trobarem un pitó una mica a la dreta, després veureu a l'esquerra un sostret roig, abans si podia clava a sota una U, així, després seguíem vertical amb un xic a l'esquerra, superar aquest sostret era el pas més difícil de la via, un cop superat, un bon respiro i fins d'alt. Actualment, els espits et portem una mica més a la dreta, certament és un xic més fàcil i el compromís no és el mateix. Tot i així, ara està molt millor, fa un temps aquest tram estava sobre equipat, i li treia mèrit als primers escaladors.
 En Rafel fent el darrer llarg.
 L'Ita contenta arribant d'alt.
 En Rafel agafat en un còdol impressionant dels darrers metres.
 En Rafel i l'Ita al cim.
 40 anys després ens abracem a dalt d'aquest cim, estem contens i satisfets, ens ha fet molta il·lusió recordar aquella ascensió tan important per nosaltres. 
El material ha canviat; peus de gat en lloc de les típiques cletes, talabard en lloc de la corda directa a la cintura, també anem amb dues cordes i aquella època anàvem amb una, la butxaca no donava per més.
 Tots tres a d'alt del cim, ens ha agradat molt compartir aquesta escalada amb un gran amic com el Rafel.

Deixant a banda el sentimentalisme personal que representa per nosaltres aquesta via, penso que és una gran via, que s'ha de fer, està suficientment equipada per repetir-la sense problemes. No us la deixeu perdre.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

5 comentaris:

  1. Felicitats per la repetició i per recordar-nos aquesta via ah i també per l'augment de categoria futurs avis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Jaume, realment ambdues coses ens han fet molta il·lusió.

      Elimina
  2. Fantàstic aquest repàs per la historia de la Canaletes.Als de Terrassa també ens representava un mite fer aquesta via dons una cordada de prestigi habia abandonat al darrer llarg i aquest fet ens creava molta incertessa.Personalment penso que caldria treure totes les expansions que no corresponen a la obertura.
    Molts records i salut,
    Amadeu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amadeu, nosaltres també li teníem molt respecte, ens havíen explicat histories de caigudes en el darrer llarg i encara recordo la por que tenia el primer cop que la vaig fer. Ara, amb l'equipament actual, no té res a veure. Cada cop s'està posant més complicat el respectar les vies, és massa fàcil posar un parabolt amb la màquina.......

      Elimina
  3. Felicitats per la via!!! Donar a coneixer aquests tresors no te preu. Jo estic d'acord amb l'Amadeu, de fet l'he tret bastant de ferro...Per cert el cordino verd que surt a la foto el vaig posar per poder veure la flor de pitons, ja que donar una mica de moral. Estic d'acord amb tu, la segona tirada genial s'ha de fer amb atenció i anar a llaçar el merlet, de allà a la flor de pitons i reunió, Genial! L'ùltim llarg sense els espits brutal, jo l'he fet sense clavar i finet, finet. Tots els que fem una via així compartim més que una ristra de parabolts i això està bé.
    molts records.
    lete

    ResponElimina