Ahir, vàrem decidir pujar a la Mola corrent, per anar cada un al seu ritme, vàrem sortir de dos llocs diferents, la Ita del dipòsit i jo des de la Torre de l'Àngel. Vàrem escollir bé el dia, i ens ho vàrem passar molt bé, però a la baixada la Ita es va torçar el peu i avui encara li feia una mica de mal. S'ha quedat a casa reposant, segurament que la setmana vinent ja podrà tornar a sortir.
He quedat amb el Xavier, i no ens volíem complicar massa el dia, li he proposat d'anar a la Badalona del Gorro Frigi, i li ha semblat bé, fa molts anys que no la fa, a igual que jo.
Ahir, a la tarda, vaig tornar a mirar el llibre que em va regalar el meu amic Rafel; Les Pyrénées en faces de Laurent Lafforgue, (un gran llibre que no ha de faltar a cap muntanyenc/escalador que li agradi el Pirineu), i vaig veure la ressenya de la Badalona amb unes fotografies molt maques, i vaig pensar estaria bé repetir-la, bé doncs ja hi som.
En el primer llarg, no hi toca el sol en aquesta època, però no fa molt fred i ho fem sense problemes. Em costa recordar exactament per on anava la via, fa molts anys i hem fet moltes escalades, però sé exactament on és la primera reunió, entre mig de dues balmes petites i que s'anava en diagonal. Trobo les 2 assegurances, suficients per aquest llarg que no és difícil, podem reforçar-ho amb un pont de roca i un alien vermell.
En Xavier es troba força bé de la lesió de la seva espatlla i va pujant molt bé, sense problemes, només diu que nota que fa molt temps que no escala.La Badalona és una d'aquelles vies que són una clàssica dels Gorros i de Montserrat, però que ha quedat en segon terme a mida que s'han obert altres vies molt millor equipades. És un gran llàstima, ja que és francament disfrutona, sense cap compromís especial, i et fa pensar mentrestant vas pujant cercant l'itinerari, ja que les assegurances allarguen més que les vies veïnes. Resulta estrany que la repeteixin més els estrangers que nosaltres.
Des de la primera reunió podem veure el Trencabarrals imponent sota mateix del camí que va a Sant Jeroni.
La segona i la tercera tirada les ajuntem i fem reunió sobre mateix de la gran llastre, fa 40 anys, ja dèiem que un dia cauria i sembla que encara està prou forta, jo per si a cas, ni la toco. En Xavier si posa sobra sense cap mena de problema, i s'estalvia un passet una mica difícil. Els dos llargs junts són més disfrutons, i et permeten gaudir molt més d'aquesta bona roca. Les assegurances són de color vermell i va bé per conèixer les reunions i estar segur que estàs fent la via correcte.
La quarta i la cinquena també les ajuntem amb un sol llarg, va molt bé això de portar cordes llargues, abans això no ho podíem fer. En la quarta tirada hi ha el pas més compromès de la via, Vé, es tracta de passar una doble balma, entrant de dreta a esquerra, aquest pas està molt ben assegurat. La propera reunió la fem al forat característic.
Després hem sortit per la Via del Carles, ja que una va molt al costat de l'altra i és difícil de separar.
En Xavier amb el Trecabarrals a darrera, les vistes que podem gaudir des d'aquí, són impressionants. Avui,a igual que ahir, el dia és molt clar i la visibilitat és de molts quilòmetres, podem veure molt bé el Montseny, la Tossa, el Puigmal, el Pedraforca, etc...
Però, lo que més ens impressiona és la vista sobre el Cavall Bernat, que queda retallada sobre els cims del Pirineu.
Ha estat una bona escalada, divertida, bonica, sense masses dificultats però que cal vigilar, ens ho hem passat molt bé. Si encara no l'heu feta, val molt la pena.Gorro Frigi: 1141 metres.
Primera Ascensió: juny 1956 per J.Casas, A. Muñoz i J. Estrada.
Dificultat màxima: Vé.
Podeu trobar la ressenya en el blog de l'escalatroncs.
Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!
Aquesta via no l'he fet encara, mi hauràs de portar.
ResponEliminaQue es millori l'Ita!
Be, Jaume només hem de quedar, no em costa gens repetir vies com aquesta.
ResponElimina