El Dit és una agulla que sempre m'ha fascinat, de jove, quan estava al Centre i escoltava les històries del Sorolla em quedava bocabadat.
En Jepet, (Josep Monistrol) era un apassionat de l'escalada, però la seva principal il·lusió sempre eren les agulles. Cada setmana quan quedàvem a la botiga, per preparar la sortida, sempre tenia alguna proposta, i així durant 25 anys que vàrem escalar plegats, vàrem fer un munt d'agulles.
Eren moltes les vegades que havíem parlat d'anar a fer El Dit per l'Aresta Bruc, la veritat que em feia il·lusió, però a la vegada tant respecte, que sempre es quedava per una altra setmana, i així, va anar passant temps fins el 17/09/1978 que, finalment ens trobàvem tots amb ganes i amb forces per anar-hi.
El Dit, miris d'on el miris sempre impressiona.
Malgrat que anàvem en cletes, va ésser una escalada que ens va sortir molt bé. Poc a poc van anar superant les seves dificultats i amb unes assegurances que feien por. De totes maneres, arribar al cim ens va fer molt il·lusió a tots tres, doncs també venia l'Ita. Recordo, encara ara, aquella mirada de satisfacció en el seu cim. De fet, ell ja havia fet la normal a l'any 1955. Quan vaig baixar en ràpel i vaig veure la normal, vaig dir hi tornaria per fer la normal, doncs és una via que demana a ésser escalada a crits.
En el Cim ens va fer una foto a tots dos i uns dies més tard ens la va regalar emmarcada i amb una dedicatòria molt bonica. Encara avui la tenim penjada al menjador de casa.
Els anys van anar passant i el 13/7/2000 en Jepet ens va deixar en un accident mentre escalava el darrer llarg del Campanile di Val Montanaia. Ens va deixar fent allò que més li agradava, escalant una agulla.
Foto del seu llibre Rocs, Parets i Agulles 45 anys de corda
Després de superar una mica aquest ensurt, amb en Xavi Solà vàrem estar mirant diverses agulles per obrir una via en el seu record. Certament, El Dit és la via que millor s'esqueia, varem estar mirant diverses possibilitats, la cara oest tenia possibilitats però amb molt artificial i ell era un escalador de lliure. En la Cara Sud hi havia l'Aresta Bruc i es tenia que respectar al màxim. Finalment vàrem veure que l'aresta que es configura entre la cara sud i cara est tenia possibilitats. En tres jornades vàrem obrir una via elegant, vertical, amb passos bonics i amb un bon equipament per forçar en lliure.
En la segona ascensió en Jordi Rubio la va forçar en lliure i ens va ajudar a posar la graduació.
El Dit aguantant al Lloro sota l'atenta mirada de La Monja.
Aproximació: Des de Can Massana seguirem el camí que ens portarà al Coll de la Portella i després fins el Refugi Vicenç Barbé. Des d'aquí seguirem un camí ben senyalat en direcció a la Regió dels Frares Encantats. Passat uns 15 minuts ens trobarem amb una gran canal, el Torrent del Lloro, des d'on ja podríem començar a pujar fins al peu del Dit, però és més ràpid i còmode, seguir pel mateix camí uns 5 minuts més fins a trobar a la nostra esquerra un petit corriol que ens portarà directament al peu del Dit.
La via: Itinerari montserrati que va buscant els punts més febles d'aquesta aresta entre les dues cares, els primers metres de la primera tirada estan equipats amb espits i després ja tot em parabolts.
1er llarg: 35 metres. 6b, 6a, 6c(Ao) 6a, V+. Els primers metres són molt fins i molt difícils, després baixa una mica fins sota una llastra que torna a augmentar la dificultat. Un cop superada la llastra la dificultat baixa fins a la reunió. Fins a la llastra es pot fer amb artificial Ae o Ao.
2on llarg: 40 metres, 6b+, 6a, El segon llarg és més obligat, just al sortir de la reunió trobarem els passos més difícils fins arribar el 5è parabolt (un estrep pot ser d'utilitat), després veureu que perd un xic de verticalitat fins arribar a un petit desplom abans d'entrar a la segona reunió.
3er llarg: 15 metres, V+. El tercer llarg, s'inicia vertical fins arribar a un forat. Sortirem per la dreta i, amb menys dificultat, arribarem al cim.
Descens: amb ràpel per la cara nord de 40 metres.
Material: 14 cintes exprés i bagues de reunió, potser útil 1 estrep.
1ª Ascensió: 29/10/2001. Xavier Sola, Ita Cabassa i Manel Fuertes.
En la revista Desnivel 174 de Juny del 2000 podreu trobar un article sobre El Dit.
La nostra ressenya.
Foto del seu llibre Rocs, Parets i Agulles 45 anys de corda
Malgrat han passat pràcticament 20 anys, són moltes les setmanes que encara el recordem. Molts cops perquè tornem a llocs on havíem estat amb ell, d'altres perquè recordem les seves expressions o les seves divertides cançons. Sense cap mena de dubte el recordarem sempre més, doncs per nosaltres va ser el nostre pare de l'escalada.
Fins sempre Jepet!!!
