Riglos - Mallo Frechin - La "nueva" José Antonio Sanz - 17-11-2010

Riglos sempre ha estat un dels llocs que més ens ha agradat escalar, per la verticalitat de les seves parets, les seves panxes, el seu conglomerat, el fet que sempre fas un cim, els seus voltors, la bellesa del seu poble, i per moltes raons més, que ben segur podríem escriure un bon article.

El Mallo Frechin sempre ha estat un mallo una mica desprestigiat pels escaladors, les vies que hi havien obertes, tenien molt mala fama per la seva roca, però des de fa un temps, és va obrir una via nova, que en part passa per sobre de l'anterior José Antonio Sanz, amb un equipament excel·lent i amb una roca és força bona. Segons diu el Desnivel, sembla que no està massa clar qui va fer aquesta restauració o aquesta nova via, però sembla que hi ha acord en posar-li "La nueva José Antonio Sanz". Aquest bon equipament ha fet que actualment sigui un dels mallos que es repeteix més cada setmana. Si voleu no fer cua, cal matinar una mica més que les altres cordades.

Si disposeu de una xic de temps val la pena que us arribeu al centre d'observació que hi ha sobre mateix del poble, des d'on podreu fer una bona fotografia de totes les parets i gaudir d'una explicació sobre les aus que us ajudarà a distingir-les i entendre millor la seva forma de viure.

Com hem arribat els primers no tenim problemes de cordades que van per davant nostre, i tampoc, de caiguda de pedres, però fa un vent molt fort i les temperatures han baixat, per tant, anem més abrigats del que estàvem acostumats fins ara.

El Mallo Frechin és un mirador dels escaladors que fan les vies de la Visera, si mireu a l'aresta de La Visera, veureu una cordada a La Mosquitos que estan a la reunió que hi ha sobre una gran pedra anomenada el "Trono".

Totes les tirades tenen varies panxes que haurem superar gràcies a les bones presses que anirem trobant, molts cops dubtarem de que ens puguin aguantar, però poc a poc anirem agafant confiança i podrem gaudir d'aquests passos tan impressionants.

Les tirades d'aquesta via no són massa llargues i com estàn molt ben equipades, cal tenir cura a l'hora de passar la corda per evitar el fregadís. Important portar bagues llargues.

Tot i que els voltors han abandonat tots els nius que hi ha a La Visera, encara els hi agrada parar per descansar dels grans vols que fan per tots els mallos, avui tots plens d'escaladors, ja que s'estan fent la majoria de les vies.

Passem per la reunió de l'antiga via José Antonio Sanz, on podrem veure una de les pes que es feien servir en aquella època.

Poc a poc anem guanyant alçada i des d'aquí, per sota del Rafel, podem veure una altra cordada que està fent una de les vies de La Visera. Francament impressiona.

Quan veiem pujar aquesta cordada, ens quedem francament meravellats per l'elegància i per la rapidesa que progressant per aquesta via de força dificultat.

Ja un cop acabat la via, cal pujar un xic més per un esperó de IIº grau, des d'on podrem veure aquesta impressionant vista del Mallo Fire, on hi ha una cordada que està pujant a la Punta Mallafrè.

Satisfets, ja pleguem el material i ja estem fent plans per fer una altra via que hem vist. Aquesta puja en aquest mateix mallo i és diu "Curruclillo", ara ja només ens falta trobar la ressenya.

Aquesta és una via per iniciar-se a l'escalda a Riglos, ja que el seu equipament permet mirar-se amb detall tots els passos i sempre hi ha el recurs del fer Aº si algun pas no surt. També us permetrà acostumar-vos a la roca i a les seves panxes.

Trobareu la ressenya als Desnivel 287, la descripció no està massa bé, però només cal seguir les xapes, segur que no us perdéreu.

11-10-2010 Excursió a La Mola

La Mola cim imponent sobre tots els pobles i ciutats del vallés; Castellar, Sabadell, Terrassa, Matadepera, .... i que hem aprés estimar per la seva bellesa, també ha fet créixer la tradició de l'excursionisme en els pobles i ciutats que l'envolten. En el nostre cas, ens vàrem iniciar a l'excursionisme, a l'espeleologia, a l'escalada en aquest massís, i també a les caminades familiars i d'amics. Ha estat un element clau en els entraments necessaris per les expedicions, també hem aprés a progressar en l'escalada i per què no, a entendre i estimar a la muntanya. Molts han estat els caps de setmana que el temps insegur ens ha portat a fer una pujada ràpida a La Mola.



Avui ha estat un d'aquells dies que no vols quedar-te a casa, però la incertesa del temps, ens fa pensar en una excursió a La Mola. No ens ha costat gaire de decidir-nos, en un tres i no res, ja ho teníem tot preparat, de fet, no necessitem gran cosa. La Mola és bonica encara que hi plogui, nevi o faci un bon sol, cada lloc té el seu encant. Ara és una època, que al bon observador, ja pot veure com els arbres van canviant, la tardor sembla que comenci a fer-se notar. Ben segur que amb 15 dies o un mes, encara es notarà molt més, però aquest canvi incipient és molt atraient d'observar.


La boira li dona un encant màgic, sembla que a voltes no ens la deixi veure, però després i gràcies a la mica de vent de bufa, la podem tornar observar. El camí dels Monjos és un bon lloc per pujar-hi. Aquest cop al ser pont, no hi trobem tanta gent com un cap de setmana, i ens permet gaudir d'una certa tranquil·litat.

Tot el camí té uns llocs on parar-se i poder gaudir del nostre entorn, a voltes una mica trist, quan veus que amb els anys s'ha anat poblant cada cop més i els camps i els boscos han anat desapareixen. Tot i així, segueix sent molt interessant Quan el dia és prou net , poder observar les vistes a Montserrat, Montseny, i els principals cims del Pirineu ja justifica aconseguir el cim.

Avui, no podrem gaudir de les vistes, però si que podem veure com una boira fantasmagòrica envolta aquest monestir, tot té el seu encant, només hem de tenir la sensibilitat necessària per saber-la apreciar.

La roca d'aquest massís té un atractiu especial, hi ha molt racons per on hem passat múltiples vegades, però sempre n'hi ha un quens crida l'atenció, aquesta combinació de roca i el ciment natural que configura el conglomerat és una mostra més de la natura que els escaladors sabem apreciar molt.

Els temps torna amenaçar pluja, i per tant, tornem capa casa, amb uns nous records d'aquest massís. Esperem tornar-hi molts cops per gaudir de noves sensacions.

La Mola de Sant Honorat - Agulla dels Tres Ponts - Aresta idíl-lica - 2-10-2010

La Mola de Sant Honorat, ha estat sempre un massís molt desconegut, ja que malgrat és una gran mola, la visió que li dona des de Oliana, fa que sembli enganxada a la Serralada del Coscollet. Aquest fet a la vegada fa que puguem gaudir d'unes excursions i unes escalades plenes de solitud, només trencada per els cants dels ocells. A voltes, penses que, estàs a un lloc molt llunyà, on l'home encara no ho ha pogut malmetre. Només per sentir el plaer de la contemplació d'aquest lloc ja val la pena.
Corria el novembre de 1973, quan el nostre company Josep Monistrol ens va portar a escalar per primer cop en aquest massís, vàrem anar a l'Agulla del Corb, a la via Anglada-Muñoz on vàrem poder gaudir de la segona ascensió en aquesta agulla. D'aquella visita ens va quedar les ganes de pujar a d'alt de la Mola de Sant Honorat i veure si podíem fer alguna d'aquelles agulles que encara restàvem verges en aquella època.
La segona visita va ser un parell d'anys més tard, vàrem intentar una de les agulles baixant des de dalt de la Mola. Ens vàrem situar al coll i després vàrem anar pujant amb artificial a base d'anar falcant pitons, tacs de fusta, fins que vàrem esgotar tot el material i vàrem tenir que baixar. Mai més i vàrem tornar, i allà es va quedar la nostra possible primera.Des del Coll de Mu, ja podem veure la basant sud de la Mola de Sant Honorat, així com també l'Agulla del Corb i el Barranc de Rumbau que al final del mateix es veu l'Hostal de Can Boix.

Avui, hem escollit l'Agulla dels Tres Ponts, concretament l'Aresta Idíl·lica, quan arribem al peu, ja ens adonem que hem escollit bé. L'aresta és presenta molt bonica, com sabem que ha estat reequipada anem una mica més tranquils, ja que la roca en aquesta vesant no és de lo més bona, però nosaltres que vàrem començar a escalar a La Mola de Sant Llorenç, ja hi estem acostumats aquest tipus de roca.

Un cop feta la primera tirada que té un pas una mica complicat només començà, ja anem seguint les altres dues tirades molt més fàcils, però on les assegurances estan una xic més separades , fet que ens obliga anar més cura per la qualitat de la roca.

L'Ita, ja està al peu de la segona part, ara comença la part més difícil, però a la vegada més atraient.

La quarta tirada, està molt ben aconseguida, una placa molt fina per agafar un diedre, després uns passos més verticals, però amb més bona roca, fins a fer uns passos d'artificial i una sortida espectacular a l'esquerra per tornar a la dreta fins a la reunió. Aquí podem veure l'Ita sortint de l'artificial, que s'ha fet amb Ao, ja que ens hem deixat els estreps a casa. Jo he tingut que anar fent amb una baga de mig metre, però el bon equipament ho permet.

Un cop superats els dos passos més drets amb artificial i a zero, puc parar-me a fer aquesta fotografia pel mig de les cames, on podem veure a l'Ita a la quarta reunió. Aquesta tirada, té el seu envien, està ben equipada fins que es surt del tram difícil, després ens haurem d'ajudar amb un marlet i un alien vermell.

Des de la cinquena reunió, podem veure tota l'aresta, i els barrancs que l'envolten. Estem contents, perquè ja ens queda molt poc per arribar el cim.

Quan arribo al cim, no puc deixar de pensar amb el nostre company en Jepep, que ens va ensenyar estimar l'escalada i encara més les agulles. Avui hem fet una d'aquelles agulles que li haurien agradat tant de fer per l'entorn que ens envolta i la traquilitat que es respira. Ben segur que d'on està avui ens ha seguit i ha pogut veure com uns grans amics encara el recorden.

El primer ràpel és curt d'uns 25 metres fins a situar-nos sobre d'una gran arcada que forma els tres ponts.

Un ràpel de més de 45 metres volats, on tenim la sensació que estem baixant per la volta d'una gran catedral amb tres grans finestres. Quan arribem a baix, ens donem compte que estem en un lloc preciós, les llums que entren per aquests grans finestrals ens donen una tonalitat en aquest lloc idíl·lic que, ben segur recordarem sempre més. Només per fer aquest ràpel i arribar aquest lloc ja val la pena fer aquesta ascensió.

L'Ita, que ja li ha perdut la por als ràpels volats, va baixant poc a poc sense dir res, mirant als costats mentrestant va donant voltes.

Després ja només queda baixar una llarga canal amb algun ràpel emprenyador més.

Tornem a casa contents d'haver gaudit d'aquesta experiència junts, ha valgut la pena. La recomanem sense cap mena de dubte.

La ressenya i una explicació molt ben feta la trobareu al bloc de l'escalatroncs:
http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/agulla3ponts.jpg

Apa a escalar que el mon s'acaba!!!!!