Una altra vegada hi vàrem tornar amb l'Olga, la meva filla, no tenia més de 7 anys, però pujava per tot arreu amb una tremenda facilitat. Va ésser una tarda de molt vent i, un cop a dalt, estàvem gairebé estirats a terra. Només la seguretat que donen els pares, la va mantenir serena i contenta.
Avui, hi hem anat per recordar aquests dies passats, i hem vist que la via l'han reequipat, posant moltes més assegurances de les que hi havia, penso que s'ha perdut tot el sentit de l'aventura en aquesta via, però que hi farem, segurament la farà molta més gent, però no aprendran a posar assegurances, ni escollir les presses que són més bones, i tampoc valoraran la valentia d'aquells escaladors que en 30-05-1937 van obrir-la sense gaire be cap assegurança. En Joan Rof, Miquel Carbonell i Santiago Sabatés del Centre Excursionista Sabadell varen ser els escultors d'aquesta obra, ara està millor equipada, però ja no serà mai més igual...
Sortim el collet del Cavall Bernat i veiem El Faraó, La Punta Camarasa, La Punta Serreta i al final el nostre objectiu L'Aresta del Cavalls, el vent és fort, però no massa fred, pensem si hem escollit bé, però seguim mirant aquest fabulós paisatge.
Des del Bolet dels Cavalls, podem veure plenament l'itinerari de l'Aresta, es veu esvelta, i retallada en cel blau. A vegades pensem que aquesta passió per la muntanya ens ho fa veure tot més bonic de lo que és. Però, també pensem que el dia que no sigui així, és que haurà canviat tot molt i ja no serem nosaltres mateixos.
Ja hi som, ja estem fent la primera tirada, ara, per on l'han equipat,té un passet per entrar a la reunió. Abans evitàvem aquest pas més dret, per l'esquerra i entrant directes a la reunió. No era fàcil, però la qualitat de la roca no et donava la confiança, per fer-ho per aquest cantó. Només de segon haviem entrat per aquí. Aquest pas és el més bonic de la primera tirada.
Ara hi ha dues reunions, una amb parabols i una altra amb espits, estan a tocar. La via original anava per la reunió dels parabols on està instal·lada la Ita. Sobre la reunió veureu un parabolt, però la via no va per aquí, cal fer un flanqueig a la dreta i pujar fins a trobar el primer espit.
El segon llarg no era el més difícil, però com es feia sense cap assegurança era el més complicat, i calia anar tranquil, seleccionant la roca fins que poc a poc perdia verticalitat i arribaves en un replà còmode. Era un moment de satisfacció ja que havies superat un tram arriscat.
Podem veure la Ita entrant a la 2ª reunió.
El tercer llarg és el més fàcil i només hi ha un pas una mica dret per entrar la reunió, per sort en aquest tram d'entrada a la reunió, la roca és més bona.
La quarta tirada és la més difícil, abans estava equipada amb algun pitó, i una bona savina, després ja sortides a un tram de més bona roca i encara que vertical ja arribaves a dalt d'aquest tram.
Amb el nou equipament, el darrer llarg es va directe, abans calia anar a l'esquerra i pujar entre les dues roques. Realment ha quedat més elegant sortir per aquí. Un cop a dalt, ens parem a veure la bona vista que hi ha sobre Montserrat, i el Pirineu més llunyà, però ràpidament i una mica emprenyats pel fort vent iniciem el ràpel.
La Ita es para un moment per fer una auto-fotogràfia mentre baixa pel ràpel, la veritat és que valia la pena parar a fer-la.
Després aprofitem per pujar a dalt de la Mola per esperar a veure la posta de sol. Les llums són impressionants, ens agradaria poder fer fotografies de tot per poder compartir aquesta visió, però això és impossible i intentem memoritzar-ho per poder recordar-ho en altres moments.
Una visió sobre el Montcau amb les darreres llums del vespre. Els tons rosats i blaus li donen una gran bellesa al moment.
Després de la posta de sol, i quan ja sembla negre nit, podem veure Montserrat retallat amb les darreres llums del dia. Avui ens tocarà baixar fosc, però haurà valgut la pena.
La nota discordant del dia, ha estat veure com han marcat amb pintura verda, una gran part del camí. No estem segurs, però per la freqüència de les senyals semblen d'una cursa. No podem entendre com en un parc natural es permet fer això, és una vergonya. Els responsables del Parc, haurien de cercar els autors i per tal de que els hi posin una multa i els hi facin netejar.
Aquest fet ens ha amargat una tarda preciosa. Ben segur que ningú hi farà res.
Malgrat la bona roca i el reequipament val la pena gaudir d'una escalada de les més elegants del Parc de Sant Llorenç.
Trobareu la ressenya en el llibre d'en Josep Barbera i Suquè, Sant Llorenç Pam a Pam, però no cal patir, és impossible perdés.
Apa, a escalar que el mon s'acaba
