Sant Llorenç - Cavall Bernat - Via Ja-Ro 13/07/2013

Quan fa temps que no escalem a Sant Llorenç sentim una estranya necessitat de tornar-hi, no puc precisar quins són els motius. Possiblement tenim un sentiment especial per l'escola on vàrem començar a escalar. Fa molts anys, vaig fer aquesta via amb el Jepet, i haig de confessar que no puc recordar practicament res de res de la via. Només he recordat uns passos de la primera tirada abans d'entrar a la reunió i el tros d'artificial. El que si que hem recordat, és que just avui, fa 13 anys de la mort del nostre company Jepet,   a ell li hem dedicat aquest escalada, segur que des d'on està ens ha seguit molt acuradament.

La cara sud del Cavall Bernat és la vessant més llarga d'aquesta agulla tan emblemàtica  pels escaladors del Vallés.

Comencem per una variant dels germans Masó, jo tinc la impressió que nosaltres vàrem pujar per l'aresta de l'esquerra fins el replà, després cal superat un petit mur per arribar a un punt que hem de fer un flanqueig a la dreta fins un diedre on abans s'hi podia clavar un pitó, Després tornem a pujar en vertical fins a una lletxa que seguint-la a la dreta ens portarà a la reunió. 35 metres IV, Vé.

L'Ita treballant la primera tirada.

Un  pas estrany abans d'arribar al diedre, possiblement és el pas més difícil d'aquesta tirada,

L'Ita contenta entrant a la primera reunió.

El segon llarg, és molt vertical, però està molt ben equipat, malgrat que la ressenya hi posa 6ª o a Ae, la roca està tota molt trencada i tens que tenir cura d'on t'agafes, nosaltres hem fet alguns passos A0, penso que no cal portar els estreps. Un cop arribat a un gran bloc, trobarem una reunió, nosaltres hem seguit fins d'alt, però potser és millor fer la reunió, ja que així pots veure el segon com puja. Després la roca és més bona i la dificultat baixa.

Acabant el tros de A0.

L'Ita a la primera reunió assegurant atentament. 

Poc abans d'arribar al cim

Malgrat que el dia no acompanya massa, ja que està força encalitjat, des del cim podem veure Montserrat.

Quan ets dalt d'aquesta agulla em passen tants records, tots dos hem recordat el dia que ens vàrem casar que juntament amb el Jepet, de bon matí, vàrem venir a fer aquesta escalada. Va ésser la darrera escalada de solters.

L'Ita contenta baixant el ràpel.

Tornem a casa contents, hem fet una agulla plena de records i de sentiments, ben segur que aviat hi tornarem per alguna altra via.

Arribat a casa, he anat a veure que hi deia en el llibre d'en Josep Barbera i Suqué , Sant Llorenç Pam a Pam, hi ha una breu referència de la via i dels autors; J. Vidales i R. Vallribera, però també fa referència a la bibliografia d'aquesta descripció i parla del Butlletí de la UES, nº 45 de l'any 1977. He tingut curiositat i he anat a l'estantaria, on encara guardo tots els butlletins i he trobat un article que és diu "Escalades a Sant Llorenç del Munt", resulta que era meu. No cal que us digui que m'ha fet molta il·lusió.

Pels que us agrada Sant Llorenç no us perdeu aquesta via.

La ressenya l'hem tret de la web Santllors, és del germans Masó.