Montserrat-La Bandereta-Directa Manel&Ita -10-09-2011

(Ressenya de la 1ª Integral).

Fa uns dies en Xavier Solà em va fer una trucada i em va dir que, ja havia acabat la via a La Bandereta, em va explicar com havia anat tot i al final em va dir que li havia posat Via Directa Manel&Ita i que ens l’havia dedicat a nosaltres. No cal que digui que vaig quedar molt parat, i a la vegada molt content. Passats uns dies quedem per sopar i ens porta la ressenya per animar-nos a fer la primera integral, intentem quedar alguns caps de setmana i no ens va bé, ho deixem per després de vacances.
Aquesta setmana ens hem trucat per repassar com havien anat les vacances, i li comento que estaria bé, fer la via el dissabte, que farà 39 anys dels nostre accident a la Via Cerdà Riera, sembla que li fa il·lusió i quedem que divendres ens trucarem.
Durant aquests dies no he parat de pensar amb l’accident que el dia 10-9-1972 vàrem tenir la Ita i jo. Tot plegat em condiciona, ja que la via puja per la línia on vaig caure, i, addicionalment, hauré de tornar fer la tercera tirada. Ufff, no sé si haurà estat una bona idea..... Però arriba el divendres, quedem i el temps serà bo, no hi ha excuses, hi haurem d’anar.
Aquests matí hem quedat a Can Maçana a les 9 del mati, nosaltres arribem una mica tard, però ràpidament i a bon pas, comencem a pujar cap a el peu de via, passem el coll de Guirló on quedem bocabadats per la boira que hi ha el cantó nord, i seguim pel caminet que ens portarà a peu de via. Jo em quedo una mica enrederit, el meu cap no para de donar voltes, sembla que he perdut les ganes d’escalar, estic estrany, el que em passa és que estic acollonit, tornar a pujar per aquí m’impressiona, no hi puc fer res, però sempre acabo dient al mateix, segur que en sortirem per dalt i sinó ja baixarem...

Quan arribo a peu de via, intento localitzar l’alzina que em va salvar la vida a l’any 1972, em costa de creure que una d’aquestes alzines en pogués amortitzar la caiguda, però certament va ser així, gràcies a elles estic viu després de baixar volant 80 metres.

Em toca començar, en Xavier m’ha explicat que aquest llarg és el més difícil, amb el nervis casi no puc ni començar, un cop a la roca, em vaig centrant i poc a poc vaig pujant, tinc que fer alguna trampa, ja que ho he trobat més difícil del que m’ha dit, per mi, és una tirada de 6b i alguns passos de A1, i obligat diria que 6ª+, però no em feu massa cas, ja que avui jo estava amb el cap a un altre lloc. (foto de la 1ª tirada)

Quan arriben en Xavier i la Ita a la reunió, en Xavier ens diu que li fa molt mal el braç i que baixa. Penso que potser hauríem de baixar tots, però l’Ita està molt animada i es compromet animar-me. En Xavier ens farà fotos i ens anirà a esperar a dalt, doncs, som-hi!!, anem a fer el segon llarg. (foto iniciant el 20n llarg).

Aquest llarg comença amb A0 o amb lliure, però la roca al principi no és massa bona, i millor fer A0. Va cap a l’esquerra a cercar un díedre, per aprofitar alguna assegurança, després puja vertical amb A1 fins a la reunió que, cal fer una entrada en lliure no massa difícil.

(Foto la segona tirada).
Mentrestant va pujant l’Ita, em vaig mirant la sortida de la tercera reunió, just on vaig caure, encara ho recordo com si fos avui. Eren el voltant de les 10, estàvem tots dos a la reunió, contents, anàvem amb una corda nova, i uns talabards que ens havíem fet nosaltres amb una baga, era millor això que anar encordat al pit. Des de la reunió, no veia cap assegurança, i anava decidit a clavar algun clau, però quan vaig superar els primers 7 metres de flanqueig, mirant a munt, vaig veure una U americana nova, ostres, intentaré arribar-hi en lliure, i poc a poc ho vaig anar fent. Estava content perquè em pensava que la podríem recuperar, em vaig penjar amb els estreps, i em vaig posar a últims, quan estava recuperant la corda per passar-la al següent pitó, es va arrancar la fabulosa U, i jo vaig fer un gran pèndol, anava caient, però estava convençut que em pararia, però no va ser així, i quan vaig arribar a terra, no sabia que m’havia passat. Després els amics, i l’Ita m’ho van explicar. A l’Ita se li va escapar la corda perquè es va cremar els dits de la ma i no em va poder parar, així que vaig seguir queien fins que la corda es va trencar. Per sort, després d’uns mesos a l’hospital, vaig poder tornar a escalar i he pogut repetir la via 2 cops més i sempre he fet aquest llarg de primer.

Mentrestant he estat recordant això, l’Ita ha anat fent la segona tirada i sense donar-me’n compte ja és a la reunió.
Ara si que estic nerviós, però si ja ho has fet 2 cops més, perquè no podràs fer avui......, i així em convenço que ho podré fer. Surto de la reunió fins el primer pitó, després fins l’altre i l’Ita em va animant, així, poc a poc, vaig pujant, acabo el díedre i començo amb els parabolts que em portaran a la reunió, tot va molt bé. Un cop a la reunió, ja estic molt més tranquil. L’Ita puja ràpid el tros de la Cerdà Riera i ja la puc veure, és impressionant, no tinc la càmera i no li puc fer cap foto, quan està arribant li envio la corda i em passa la càmera.

La tercera reunió.

L'Ita entrant a la 3ª reunió.

En aquesta reunió, encara hi ha una corda d’en Xavier, que avui traurem. De cop veig que la corda es belluga i és en Xavier que ja està a d’alt.

La darrera tirada està molt ben aconseguida, després de fer uns quants passos d’artificial, surts en lliure molt vertical i bonic, malgrat que la roca està prou bé, cal tenir cura fins que no s’hagi repetit molts més cops.

L'Ita fent la 4ª tirada.

Ja som dalt.....

Quan estic arribant a la reunió em trobo en Xavier penjat per fer-nos fotos. L’Ita puja ràpid i quan arribem a dalt ens abracem, estem contents, ha valgut la pena, i la via ha quedat molt maca.

Via oberta per en Xavier Solà amb la col·laboració d’en Joan Baraldes i Carmelo García.
Per repetir-la calent: 25 cintes exprés, un Alien groc per la tercera tirada, i els estreps.

Apa, animeu-vos a repetir-la!!!

Foto de l'artista, en Xavier Solà. Felicitats!!!!!

Ressenya original.....