Avui trenquem amb la línia habitual i és el nostre fill Oriol qui escriu al blog, relatant l’ascensió que va fer el passat juliol al Mount Kinabalu:
Aquest estiu he estat treballant 10 setmanes a Malàisia. Una experiència increïble que m’ha permès entendre millor una cultura diferent a la nostra i viatjar amunt i avall, sense parar. Kuala Lumpur és sens dubte un dels hubs del Sud Est Asiàtic i una ubicació fantàstica per a visitar Singapur, Tailàndia, Myanmar (antiga Birmània), Indonèsia, Laos, Vietnam i molts d’altres indrets.
Avui em centraré en l’ascensió al Mount Kinabalu, a l’illa de Borneo (Part Est de Malàsia), que vaig fer amb l’Adrià Villarroya, un dels meus amics de tota la vida que està vivint a Jakarta (Indonèsia).
El Mount Kinabalu és la muntanya més alta del Sud Est Asiàtic i sense dubte, una de les parades obligades d’aquells que estimem la muntanya. Hi ha moltes opcions disponibles, però nosaltres vam escollir la més utilitzada: ascensió en 2 dies, dormida 1 nit al refugi.
Tot comença ben d’hora al matí, quan un taxi ens recull a la ciutat de Kota Kinabalu a les 6am. Ens esperen 2 hores per una bonica carretera fins al peu del Mount Kinabalu National Park, on ens registrem, esmorzem i coneixem el nostre guia, necessari per a que et deixin fer l’ascensió.
Després dels tràmits, a les 8:30am ens posem a caminar. Sortim de 1866 m d’altitud amb l’objectiu d’arribar a l’hora de dinar al refugi, on dinarem, soparem i passarem la nit. El refugi està aproximadament a 3270 metres i ens separen 6kms de camí.
Amb el nostre guia, de camí cap refugi. Mal temps però un bon somriure a les nostres cares!
Ens veiem amb forces i ràpid guanyem metres. El temps és fred, molt ennuvolat i una mica plujós. És fàcil ascendir ja que la majoria del camí són escales. Això ho fa fàcil, però alhora no massa vistós. No obstant, sabem que el més bonic del cim és després del refugi i per tant, anem seguint i tirant.
Contra pronòstic a les 12h ens plantem al refugi. El Guia està sorprès de lo bé que hem pujat i al refugi ens diuen que ens hem d’esperar una hora per a registrar-nos. Aprofitem per fer fotos, descansar i prendre un te calent.
Amb l’Adri, al Refugi del Mount Kinabalu on passerem la nit (3272 metres)
El refugi ja està ple de gent que ha intentat fer el cim aquell mateix matí. La veritat és que no sentim massa gent que ho hagi aconseguit, ja que el temps és dolent, la visibilitat limitada i els guies han aconsellat que només els més experts pugin amunt. Petem la xerrada amb un noi de Califòrnia (tindrà uns 40 anys), amb qui passem una bona estona, explicant-nos que ha deixat la nòvia enrere i quan se n’ha adonat estava a dues hores d’ella. Quin personatge i pobreta ella, que quan arriba li canta les quaranta!!
La tarda al refugi passa ràpid. Dinem molt bé, amb molta varietat de menjar tant asiàtic com més occidental. Ens han assignat una cabanya que està a uns 300 metres del refugi. Allà estarem tranquils...això em penso de moment!! Ben dinat anem a descansar una estona al llit: llibre, manta, te i descans. Això sí que és vida!
Descansant al Refugi, preparant-nos per l’ascensió de matinada
Cap a les 6pm pugem a sopar al refugi, petem una mica més la xerrada i preparem l’ascensió. Tocarà llevar-nos a les 2am i tindrem 850 metres de desnivell. L’objectiu, si el temps ho permet, és veure sortir el sol a dalt (surt cap a les 6am). Sabem que farà fred i la previsió és de pluja...resem!
Anem a dormir....
A les 2am ens llevem. La nit ha estat molt plujosa però quan sortim del llit, no plou. L’Adri i jo, comentem que seria genial arribar a dalt i veure el sol, però ens conformem amb arribar sense “massa” pluja.
Pugem al refugi on esmorzem de nou. Jo encara estic ple del “tiveri” del dinar i sopar del dia anterior....però qui li diu que no a una bona “llet amb Cola Cao”? Cap a les 2:15am tothom parteix del refugi i comença l’ascensió. Nosaltres, però, ens hem d’esperar ja que el nostre guia s’ha adormit. Tot un campió! Finalment, després de 20 minuts d’espera, apareix. Ens posem la motxilla i comencem l’ascensió.
Esmorzant amb l’Adri! Apunt per l’atac al cim!!
La veritat és que la primera mitja hora es fa una mica pesada. El camí és estret, molta escala i ens anem trobant als escaladors que van més lents. És un bon embut. Ens mirem amb l’Adri i acordem començar a avançar. Durant la pròxima hora pràcticament no parem ni per respirar, fins que aconseguim avançar a tothom. A les 4:00am ens plantem a 3750m, on hi ha un pas de control. Al pas hi ha un guarda del parc que decideix si pots fer el cim o no, en funció de la meteorologia i l’hora. Com que arribem els primers i el temps sembla que aguantarà, ens anima a continuar. Estem contents...no sabem el que ens espera
Poc després, als 3800m, comença una pluja fina. Allò que aquí en diem “Xiri-miri”, amb una boira molt espesa i baixa que no ens deixa veure el camí. Són que comença una corda fixa que ens durà fins al cim. Els darrers 300 metres d’ascensió són de pur granit, molta pendent i les cordes ens ajuden, especialment per la pluja fina. Si no plou, la dificultat és mitjana-baixa, com qualsevol 3000 del Pirineu de nivell mitjà.
La temperatura segueix baixant, ja estem a sota cero però no neva ja que el clima a Malàisia és extremadament humit. L’Adri i jo seguim tirant, sense parar, ajudant-nos amb la corda, fins a fer cim. Són les 5am, queda una hora perquè en teoria surti el sol però clarament, no estarem de sort. No veiem a un pam!! L’alegria és immensa, és el meu primer 4000 i compartir-lo amb un amic de tota la vida és increïble. Tinc un moment de record cap a casa i sí, recordo la veu dels pares dient: “Va, treu la senyera que hem de fer la foto!”, un gest repetit i repetit tantes i tantes vegades al Pirineu.
A 4095 metres, palats de fred!! Quina alegria!!
Però la cara de felicitat de l’Adri encara no mostra el que està apunt de caure’ns al damunt. Al cap de 5 minuts de fer cim, quan encara estem a dalt amb la senyera, es posa a ploure com si no hi hagués un demà. Una d’aquella tormentes de veritat i que no vols que t’agafi a dalt de la muntanya. Els pares sempre m’han dit, “si sents tronar, tira cap avall ràpid”...però sense visibilitat i amb pluja sobre les pendents de granit, el consell no serveix de massa.
Comencem a baixar. De camí ens anem trobant a valents que volen tirar amunt i els hi diem que no val la pena. Està plovent molt i cascades literals d’aigua passen pel nostre costat i ens cobreixen literalment fins al genoll. No ho passem bé. Ens queden 2 hores llargues de camí fins al refugi, la visibilitat és molt dolenta, fa molt fred i plou molt. Si això no fos prou, jo he comès un error de principiant. Un d’aquells que amb els pares no hagués comès: no vaig ben equipat. Porto 4 capes, l’última impermeable del North Face, però de fa força anys. No és el mateix, clarament. Després de 10 minuts de descens ja baix tot calat i estic per “poques històries”. Vull estar al refugi i beurem un bon te calent...però no podem córrer, rellisca molt.
Durant el camí, m’enrecordo de nou dels de casa. Penso en quins consells em donarien i els intento seguir. “Camina a poc a poc, agafa’t a la corda fixa i si caus, para’t ràpid amb els peus abans d’agafar velocitat”. L’utilizo bastant aquest últim, ja que almenys caic 5 vegades.
Finalment arribem al pas de control. Un grup de més de 50 persones s’espera aixopluc. Nosaltres tirem avall, jo vaig calat i sé que és clau treure’m la roba el més aviat possible. Una hora després arribem al refugi. Som els primers i tot just els guardes es lleven (són les 7am i ja hem estat a 4000 metres, bona feina!!!)
Ràpidament demanem mantes i tovalloles i anem cap a la cabanya. Allà ens treiem la roba xopa i ens tapem. Amb l’ajuda del te calent que l’Adri em va a buscar al refugi i paciència, poc a poc, guanyo temperatura. Pujo dels 35 graus als 37 amb poc més de 3 hores, tapat fins a dalt. Sembla que m’he recuperat i en bona part gràcies a l’Adri!
A les 10am para de ploure i amb el guia decidim que és el moment de baixar. No tenim roba seca, així que passarem fred, però almenys no plou i s’està obrint. El pitjor ja ha passat. En poc menys de 3 hores som a baix, de nou al peu del Parc Nacional.
Hem aconseguit el primer 4000 de les nostres vides, patint però l’hem fet. Hem recordat allò de que amb la muntanya no s’hi juga i cal anar-hi preparats i n’hem tret una lliçó: Al Kota Kinabalu hi plou molt!!
Feliç en la baixada!!! Ja ho hem aconseguit!!!!
Malgrat l’experiència, si teniu l’oportunitat de fer un viatge al Sud Est Asiàtic, us el recomano. Si fa bon temps, és un cim amb unes vistes i sortida de sol espectacular i sinó, sempre podreu dir que heu estat al cim més alt de la regió, que sempre és una experiència!!
Us deixo amb quatre consells bàsics per si us decidiu:
- Per ascendir al Kota Kinabalu cal disposar de permís i guia. Hi ha vàries opcions, però si esteu en bona forma, recomanem fer-ho en 1 nit i dos dies (com vam fer nosaltres)
- Cada dia, només 150 persones poden pujar a dalt. Per adquirir el permís, es pot fer per internet o directament a la ciutat de Kota Kinabalu (molts hotels, hostals, taxistes i agències de turisme ho ofereixen). Nosaltres recomanem clarament fer-ho amb aquesta segona opció. Per Internet s’acaba pagant entre un 30%-60% més.
- Si compreu a la ciutat, el preu hauria d’estar al voltant dels 900 MYR/persona (200 euros), incloent guia, transport, allotjament al refugi i els àpats. Si compreu per web, el preu s’enlaira fins als 1400 MYR fàcilment
- I el més important, agafeu bona roba de muntanya, per a temperatures sota 0 i bona per la pluja!
Molta sort!!
Oriol Fuertes Cabassa
