Malanyeu -Integral Farigola Indòmita 24-11-2012

Fa uns dies, en Xavier em va comentar que havia fet una via molt bonica a Malanyeu, just al costat esquerra de l'Estoc de Coc. Les seves explicacions em varen fer vindre ganes d'anar-hi. Malanyeu és un lloc ideal per aquesta època, ja que la seva orientació permet escalar en dies de fred. 

Ahir a la nit, marxem amb la furgo a dormir a Malanyeu, i després de sopar faig una trucada al Xavi i em diu que també s'hi apunta. Demà al matí arribarà per anar a fer la via plegats.

Despertar-te i sortir a fora i veure aquesta imatge del Pedraforca, ja et dona bones vibracions de que avui farem una bona escalada.

 La Paret del Devessó es veu només començar a caminar, fins i tot podem veure la via on anem.

 Tot i que hem dormit aquí, hi ha qui matina més i quan arribem a peu de via, ja ens trobem una cordada que va a la mateixa via. Esperem un xic i tot seguit podem començar.
El primer llarg comença vertical fins un pont de roca però abans ja podem posar un friend , després del pont de roca podem agafar una savina, o posar una altra peça, seguim vertical i amb parabols i ponts de roca arribem a la reunió. Aquesta és una d'aquelles tirades que et deixa bé, agraïda, i de fàcil de reforçar.

 Una cordada fent el segon llarg de l'Estoc de Coc.

 El segon llarg està ben equipat, nosaltres no hem posar res més, la qualitat de la roca permet progressar amb tranquil·litat.

 La reunió és en un alzina gran. Llarg divertit, vertical, i molt ben obert. Després hi ha un llarg per un esperonet i un tros de bosc. Tot plegat no massa maco. 

 La quarta tirada, és un 10, com diu en Xavi. Només comença ja m'ha costat molt, segur que no m'ho he agafat bé, després d'uns metres la cosa es suavitza una mica, i permet anar millor. És una tirada que cal treballar molt bé els peus.

 Uns metres abans d'arribar a la reunió, torna a posar-se exigent, jo no l'he pogut fer neta. He fet algun A0 per reposar del mal d'espatlla i del peu. Un ja té una edat.

Una cosa que s'ha de fer sempre a Malanyeu és mirar al teu darrera, a voltes només estem per l'escalada i ens deixem d'admirar un entorn que és extraordinari especialment a la tardor.

 En Xavier i l'Ita fent el llarg, els veig pujar i sembla fàcil i quan penso l'esforç que he fet jo.....

 L'Ita contenta perquè li ha sortit tot el llarg. És per estar-ho..

 El darrer llarg, només té un pas de IV i sense donar-t'en compte ja és dalt.

 La foto de rigor al cim

 La baixada és molt bonica, els arbres estan d'un color impressionant, el terre ple de fulles que han caigut aquesta tardor.

 Tot plegat un espectacle de llum i color.

De les ressenyes que hem trobat aquesta és la que està millor.

Els dos primers llargs va ésser oberts al 10/87 per J. Armengol i A. Pagés i el darrer llarg 2/87 per J. Turull, X, Llongueras, i A. Pagés.

Material: 14 cintes i el semàfor dels Aliens i ganes de passar-ho bé.

Apa a escalar que el mon s'acaba. 

Montserrat - La Panxa del Bisbe - Via del Titu - 10-11-2012

Un cop vàrem acabar la via del Gorro, marxem cap a La Panxa del Bisbe, en Xavier i la Silvie volen fer una clàssica, així que els hi recomanem la Terrassa i en Rafel i jo, anem a la via del Titu. Hem vist pel mòbil que estava reequipada des de feia poc. La descripció del bloc d'ELS VISAS , la deixa molt bé, doncs som-hi.

Diuen aquesta segurament és la primera via oberta per dalt, era l'any 80 quan en X. Martín i en J. Reche varen obrir.

 En Rafel fent el primer llarg, el principi es deixa fer força bé, però quan arribes a un forat i cal anar cap a l'esquerra la cosa es complica i cal fer una forta tibada. 6ª+ són 20 metres molt bonics.

 En Rafel a la primera reunió. 

 El segon llarg, també de 20 metres, puja vertical amb roca franca. Vº

 En Rafel pujant el segon llarg.

 La Silvie a la reunió de la Terrassa. 

El tercer llarg ens costa trobar-lo, en Rafel puja vertical un xic a la dreta com marca la ressenya, al cap d'uns metres no ho veu clar i torna enrere, ho prova més a l'esquerra i ho veu més clar, va pujant fins la reunió en una balma que hi ha la vertical de la reunió un xic a la dreta. El quart llarg pugem tot recte, ja per terreny fàcil i quan s'acaben les cordes seguim pujant fins el cim.

 A dalt ens retrobem amb en Xavier i la Silvie, que ja estan muntant el ràpel. 

 No ens podem estar de fer-nos unes fotos amb el Cavall al fons. 

 La tarda és esplèndida, i quan en baixat tots tres, em quedo uns minuts a dalt per gaudir de les llums que aquesta hora són extraordinàries i de la tranquil·litat que dona està a dalt d'aquesta agulla, tot plegat em dona una sensació de pau que em costarà d'oblidar.  Han estat molt pocs minuts, potser només de 3, però són aquests moments que ben aprofitats et deixen un bon regust.

En una setmana he pujat dos cops aquesta agulla, haurem de deixar-la reposar un temps, però serà difícil, ja que he vist la ressenya actualitzada de la Badalona, hi haurem d'anar aviat.

Montserrat - Gorro Frigi - Via Badalona - 10-11-2012

Avui anem a Montserrat amb els nostres companys de Marsella, en Xavier i la Silvie, també ens acompanyant en Rafel i en Ferran. Quan arribem es veu tot moll i optem, per tal de guanyar temps, pujar pel camí de Sant Miquel. 

Quan arribem a Sant Joan decidim anar tots cinc al Gorro Frigi i així podrem fer una via al costat de l'altra. 

 A peu de via discutint la jugada, en Xavier que té moltes ganes d'escalar ràpidament comença per la via d'en Carles,  anirà amb la Silvie i en Ferran.  En Rafel li fa il·lusió repetir la Badalona, jo la vaig fer el darrer cop el 6/2/2011, però no em fa res tornar-la a fer.

 En Rafel fent el primer llarg que va en diagonal fins a una balma. 

 En Rafel sortint de la primera reunió, l'equipament és amb espits, però molt ben col·locats. 

 En Rafel amb la Magdalena Superior al fons. 

 La Reunió a la llastra. 

 En Silvie i en Ferran a la via del Carles.

 Ens trobem a la darrera reunió, nosaltres anem amb un 80 i hem empalmat tres tirades.

 Les vistes del Cavall des d'aquesta reunió són immillorables. No sé quants cops he fet aquesta foto. 

 En Rafel arribant a la reunió. 

 Tot l'equip en el cim.

Des dalt podem veure la Panxa del Bisbe, acordem que tot seguit anirem a fer alguna via d'aquesta agulla.

Una escalada divertida, coneguda, però al més important ha esta fer l'ascensió amb els amics.

Apa a escalar que el mon s'acaba.

Montserrat - Panxa del bisbe - Via Buriles Rojos - 03-11-2012

De bon matí, el dia es presenta gris, trist, i sembla que vulgui ploure, fem confiança a l'home del temps i sortim cap a Montserrat. Volem fer la via que està de moda des del seu requipament. Tots els blocs la deixen força bé i encara no l'havíem fet. Doncs, som-hi. 

 Optem per pujar fins a Sant Joan i baixar pel camí del Trencabarrals, en un tres i no res ja som a peu de via.

 La mica de vent que fa deixa el seu una mica més net, les boires de primera hora han marxat, estem de sort.

 L'Ita està animada i volt començar, poc a poc va pujant, ja es veu que són passos d'anar-te col·locant, així ho fa, i després d'un pas que li costa un xic més entra a la reunió contenta.

 L'Ita progressant pel primer llarg.

 Quan em toca, ja veig que cal anar poc a poc, són passos finets però que es deixen fer, això si la roca és molt bona.

 L'Ita a la primera reunió amb unes boniques boires que l'acompanyen 

 El segon llarg és una joia, cal anar a poc a poc per anar-lo gaudint..

 L'Ita arribant a la segona reunió.

 El tercer llarg comença vertical, però al cap d'uns metres ja s'aixeu i així vas progressant fins a la 3ª reunió.

 Arribant a la 3ª reunió. La quarta tirada és molt fàcil i només cal tenir cura amb la caiguda de les pedres.

Malgrat, que hi ha unes quantes ressenyes per internet, nosaltres us deixem la nostra.

No cal que us diguem que la via ens agradat i en tenim un molt bon record. Si encara no l'heu fet, no us la deixeu escapar, però compte que ara està de moda i us podeu trobar amb més d'una cordada. Cal anar d'hora.

Apa, a escalar que el mon s'acaba!!!!