Follow by Email

diumenge, 10 de juliol de 2011

Naranjo 2.519 metres - Via Directa hermanos Martínez - 5-7-2011

El Naranjo, el Picu com l'anomenen la gent d'Asturies, és una immensa agulla coneguda per la majoria dels escaladors, sobre les escalades d'aquesta muntanya s'han escrit milers i milers de pagines, per desgracia, no sempre el motiu ha estat una gran ascensió, diversos accidents també l'han ajudat a la seva notorietat.
Aprofitant uns dies de vacances, pocs, però suficients per anar a fer aquesta escalada, ens hem situat a Sotres per pujar per la pista que, fa molts anys, es va construir amb l'idea de pujar fins al Collado Pandébano i després baixar fins a Bulnes, però l'oposició va ser tan forta que tot va quedar a no res, i ara hi tenim un telefèric que puja cada dia un munt de turistes fins el poblet de Bulnes. Bé, nosaltres seguim pujant pel camí que passa per la Majada de Tenerosa capa el refugi J.D.Ubeda.
Les bordes ben conservades de Tenerosa i el refugi del mateix nom, ens fan parar una mica per gaudir del paisatge.
La posta de sol, ens deixa boca badats. La paret Oest canvia totalment el seu color i, malgrat la fresca que fa, ens quedem una estona per veure com l'ombra va guanyant un dia més al sol.


Al voltant del Refugi (1953 metres), també hi deixen acampar al cap vespre, ja que és un Parc Nacional.


Després d'esmorzar comencen les carreres pujant per La Canal de la Celada per anar a la cara sud. Nosaltres també volem pujar per aquesta cara i també estem atents a la gent que va pujant intentant que ens passin els menys possibles. Quan arribes al peu de la Cara Est, ja pots veure on comença la Directa hermanos Martínez, doncs hi ha un grup de militars i dues cordades amb guia que ja ho estan acaparant tot, que hi farem, sembla que fins a la tarda el temps serà bo i encara és molt d'hora.




Això d'estar encordat a peu de via i no poder començar a escalar no ho porto massa bé, però ja ens queda menys, per sort no som els darrers, encara hi ha un munt de cordades que aniran al darrera nostra.


El primer llarg és el més difícil de la via, IV+ per uns, i V per altres, hi ha un tac de fusta nou que assegura el pas més complicat, dona goig veure un bon tac i tan ben posat. Després cal tenir cura, ja que la roca comença a patinar per el munt de cordades que hi han pujat des del 13-8-1944. Sembla estrany, però en la majoria d'agulles la normal ha estat el itinerari que ha portat la primera cordada el cim, en aquest cas, la primera ascensió es va dur a terme 40 anys abans i per la cara nord, 5-8-1904 per la cordada Pedro Pidal i Gregorio Pérez (El Cainejo).
La Ita arribant a la primera reunió, fa una mica de vent fred, sembla que anuncia un canvi de temps.
La cordada que va darrera nostra és d'uns companys de Castelló que vàrem conèixer pel camí de pujada al refugi, ens ho hem passat força bé compartint zones d'escalada de les terres valencianes.






El segon llar és el més bonic, vertical, bona roca, voldries que tota l'escalada fos com aquest llarg.


El tercer llarg puja per un diedre fins just sobre d'un esperó, manté la dificultat de IV, i també és molt "disfruton".


Després venen les dues tirades dels "canalizos", que et preguntes com s'han pogut formar. Si veieu alguna fotografia de la cara sud amb neu ho entendreu. Durant el hivern tot el amfiteatre s'ompla de neu i quan es va desfent va baixant per aquest canalons deixant aquesta obra d'art per gaudir-ne els escaladors. També, quan plou diuen que baixa l'aigua com una riada per aquesta cara.


El cinquè llarg és el més fàcil de l'escalada, el principal perill i la caiguda de pedres de les cordades que van el davant.


Després, ja deixem les cordes i seguim grimpant fins el cim del Naranjo, és una grimpada fàcil, però que cal tenir cura.


El cim, bonic, impressionant, amb molt bona vista, il·lusionats i contents ens fem aquesta fotografia per canviar la del blog.


I després, desgrimpada i 3 ràpels pel mateix costat de la normal. Per cert molt ben instal·lats.



Quan al cel hi ha bassetes a la terra s'hi fan pastetes, sembla que el temps vol canviar, i així serà, doncs al cap d'una hora estàvem envoltats de la boira i no sabíem com havia vingut.




Podeu trobar unes bones ressenyes del Naranjo al Desnivel 132. També, hi ha dues guies. No tindreu problemes per trobar documentació. Val la pena pujar-hi per alguns dies i així fer 3 o 4 vies.

5 comentaris:

  1. EI parella Bones Vacances!! veig que no perdeu passada, enhorabona pel Picu!! aquesta via la vàrem fer fa un parell o tres d'anys durant un campament que vàrem fer a Cicera, també ens vam afanyar per no fer cua i per sort vam ser els primers.

    ResponElimina
  2. Hola Manel i Margarita, soc el Eladi, de Castellò, ens ha fet il.lusió que ens anomenareu en la vostra crónica, ens va encantar coneixer-vos i compartir taula al refugi. El lluis manté la oferta del quirófan, estaries en les millors mans de Valencia ( no hi ha res millor que un cirurgià que comparteixi amb el malalt un esport i una passió) i a canvi sempre ens podrieu acompanyar tu i la Ita al Matterhorn el estiu que ve......
    Enhorabona per el blog, el altre dia em vaig pasar una bona vesprada revisant-lo de dalt a baix.

    ResponElimina
  3. Hola Eladi, ens ha fet molta il·lusió el vostre comentari. Estàvem una mica preocupats perquè no ens havíem pogut acomiadar,us vàrem estar esperant unes dues hores i al final vàrem començar a passar poc a poc, ja saps com va el meu peu. Respecte el Cerví en podem parlar, no em faria res repetir-lo per Italia. En parlem. Podem cotactar-nos per email.

    ResponElimina
  4. Hola Manel y Margarita. Soy Luis, el traumatólogo del grupo de los valencianos. He visto en vuestro blog dos fotos en las que aparecemos nosotros. Quería pediros si no os importaría enviármelas por correo con mayor definición. Mi dirección es luis.aguilella@comv.es. De la propuesta que os hace Eladio, por mí encantado. Gracias de antemano y un abrazo

    ResponElimina
  5. Hola Luis, por correo te mando las fotos.Un abrazo.

    ResponElimina