Follow by Email

dissabte, 2 d’octubre de 2010

La Mola de Sant Honorat - Agulla dels Tres Ponts - Aresta idíl-lica - 2-10-2010

La Mola de Sant Honorat, ha estat sempre un massís molt desconegut, ja que malgrat és una gran mola, la visió que li dona des de Oliana, fa que sembli enganxada a la Serralada del Coscollet. Aquest fet a la vegada fa que puguem gaudir d'unes excursions i unes escalades plenes de solitud, només trencada per els cants dels ocells. A voltes, penses que, estàs a un lloc molt llunyà, on l'home encara no ho ha pogut malmetre. Només per sentir el plaer de la contemplació d'aquest lloc ja val la pena.
Corria el novembre de 1973, quan el nostre company Josep Monistrol ens va portar a escalar per primer cop en aquest massís, vàrem anar a l'Agulla del Corb, a la via Anglada-Muñoz on vàrem poder gaudir de la segona ascensió en aquesta agulla. D'aquella visita ens va quedar les ganes de pujar a d'alt de la Mola de Sant Honorat i veure si podíem fer alguna d'aquelles agulles que encara restàvem verges en aquella època.
La segona visita va ser un parell d'anys més tard, vàrem intentar una de les agulles baixant des de dalt de la Mola. Ens vàrem situar al coll i després vàrem anar pujant amb artificial a base d'anar falcant pitons, tacs de fusta, fins que vàrem esgotar tot el material i vàrem tenir que baixar. Mai més i vàrem tornar, i allà es va quedar la nostra possible primera.Des del Coll de Mu, ja podem veure la basant sud de la Mola de Sant Honorat, així com també l'Agulla del Corb i el Barranc de Rumbau que al final del mateix es veu l'Hostal de Can Boix.

Avui, hem escollit l'Agulla dels Tres Ponts, concretament l'Aresta Idíl·lica, quan arribem al peu, ja ens adonem que hem escollit bé. L'aresta és presenta molt bonica, com sabem que ha estat reequipada anem una mica més tranquils, ja que la roca en aquesta vesant no és de lo més bona, però nosaltres que vàrem començar a escalar a La Mola de Sant Llorenç, ja hi estem acostumats aquest tipus de roca.

Un cop feta la primera tirada que té un pas una mica complicat només començà, ja anem seguint les altres dues tirades molt més fàcils, però on les assegurances estan una xic més separades , fet que ens obliga anar més cura per la qualitat de la roca.

L'Ita, ja està al peu de la segona part, ara comença la part més difícil, però a la vegada més atraient.
La quarta tirada, està molt ben aconseguida, una placa molt fina per agafar un diedre, després uns passos més verticals, però amb més bona roca, fins a fer uns passos d'artificial i una sortida espectacular a l'esquerra per tornar a la dreta fins a la reunió. Aquí podem veure l'Ita sortint de l'artificial, que s'ha fet amb Ao, ja que ens hem deixat els estreps a casa. Jo he tingut que anar fent amb una baga de mig metre, però el bon equipament ho permet.

Un cop superats els dos passos més drets amb artificial i a zero, puc parar-me a fer aquesta fotografia pel mig de les cames, on podem veure a l'Ita a la quarta reunió. Aquesta tirada, té el seu envien, està ben equipada fins que es surt del tram difícil, després ens haurem d'ajudar amb un marlet i un alien vermell.

Des de la cinquena reunió, podem veure tota l'aresta, i els barrancs que l'envolten. Estem contents, perquè ja ens queda molt poc per arribar el cim.

Quan arribo al cim, no puc deixar de pensar amb el nostre company en Jepep, que ens va ensenyar estimar l'escalada i encara més les agulles. Avui hem fet una d'aquelles agulles que li haurien agradat tant de fer per l'entorn que ens envolta i la traquilitat que es respira. Ben segur que d'on està avui ens ha seguit i ha pogut veure com uns grans amics encara el recorden.

El primer ràpel és curt d'uns 25 metres fins a situar-nos sobre d'una gran arcada que forma els tres ponts.

Un ràpel de més de 45 metres volats, on tenim la sensació que estem baixant per la volta d'una gran catedral amb tres grans finestres. Quan arribem a baix, ens donem compte que estem en un lloc preciós, les llums que entren per aquests grans finestrals ens donen una tonalitat en aquest lloc idíl·lic que, ben segur recordarem sempre més. Només per fer aquest ràpel i arribar aquest lloc ja val la pena fer aquesta ascensió.


L'Ita, que ja li ha perdut la por als ràpels volats, va baixant poc a poc sense dir res, mirant als costats mentrestant va donant voltes.
Després ja només queda baixar una llarga canal amb algun ràpel emprenyador més.
Tornem a casa contents d'haver gaudit d'aquesta experiència junts, ha valgut la pena. La recomanem sense cap mena de dubte.
La ressenya i una explicació molt ben feta la trobareu al bloc de l'escalatroncs:
http://escalatroncs.files.wordpress.com/2010/07/agulla3ponts.jpg
Apa a escalar que el mon s'acaba!!!!!

3 comentaris:

  1. Felicitats parella! una d'aquelles que no tardaré en anar a fer, ja que fa temps que la tinc a la llista i avui m'hi heu fet pensar-hi.

    ResponElimina
  2. Ei Manel
    Jo també fa temps que aquesta la tinc pendent i ja va sent hora que l'anem a fer

    salut i a tibar

    ResponElimina
  3. Hola Jaume i Joan, realment val la pena i no la deixeu massa temps pendent. Segur que us ho passareu molt bé. La seva orientació és molt bona per aquesta epoca.

    Salut

    ResponElimina